Societat

L'inici de la dictadura

Quan la memòria no s'exilia

Bladéés un grafòman que troba en la lectura
i l'escriptura la seva forma de sobreviure enmig de les adversitats
‘L'exiliada'és el punt de partida d'una gran producció de dietaris que aixequen acta d'una experiència col·lectiva

Capítol 59


El 18 de febrer de 1939 Artur Bladé i Desumvila rep l'autorització per sortir del camp de concentració d'Arles. Deu dies abans havia creuat la frontera pel coll d'Ares, fins a Prats de Molló. Després va a petar al camp de concentració d'Arles, on, almenys, ajuda els metges que atenen els ferits republicans i pot dormir sota cobert. L'escriptor de Benissanet (Ribera d'Ebre), que en aquest moment té 32 anys, havia estat destinat a diversos hospitals del bàndol republicà, “per servir com a practicant”, a Manresa, a l'hospital de sang del monestir de Montserrat i finalment, a Aigua de Ribes.

Avui fa 75 anys, “de bon matí, compareix a la gare Martí Rouret i em dóna un document” que “legalitza la meva entrada a França i em permet (teòricament) de residir-hi durant tres mesos”, escriu Bladé i Desumvila (1907–1995) al primer volum de L'exiliada, un dietari que comença just el 8 de febrer, quan entra a França. Traient un anterior dietari de la guerra que va perdre, aquest serà el punt de partida de la seva gran producció memorialística: des d'aquí fins anar a Mèxic, el retorn a Catalunya o el perfil de personalitats imponents, com ara Rovira i Virgili, Pujols i Pompeu Fabra, que tractarà durant aquests anys, Bladé aixecarà acta de tot allò que viurà i veurà, conscient que l'experiència transcendeix els límits individuals. Era, com explica el seu fill, Artur Bladé i Font, “un grafòman” per a qui la lectura i l'escriptura van esdevenir la seva “forma de vida” i també la via per sobreviure enmig de les adversitats. Quan, ja a Mèxic, Bladé i Desumvila té dificultats per adaptar-s'hi, a causa dels problemes per trobar una feina estable, mai deixa d'escriure: omple llibretes i llibretes de vivències mexicanes, un dietari que el fill està treballant per poder publicar. El que sí que ja té enllestit per sortir és el dietari del viatge de Marsella a Mèxic, una travessa que va del 8 de setembre al 16 d'octubre del 1942, i que és l'última expedició de refugiats que va sortir de França cap a Amèrica.

Però tornem a L'exiliada i a aquell 18 de febrer d'avui fa 75 anys. Rouret –de qui Bladé i Desumvila havia estat secretari a partir de 1936– promet tramitar els permisos dels seus companys de captiveri. Rouret acompanya Bladé a parlar amb “el cap militar de les barraques”. “Ens fa esperar –mentre parla per telèfon amb algú–, fa copiar el meu passaport i autoritza, verbalment, la meva sortida del camp hospitalari.” Rouret, que va ser conseller de Sanitat i, després, sotsecretari de la Presidència de la Generalitat– en aquest moment treballa activament per treure catalans dels camps de concentració.

Quan surt d'Arles, Bladé i Desumvila passa un periple que el portarà a Perpinyà i París, on viurà acollit per un amic, Francesc Estrada, sempre amb l'esglai al cor de ser pres “com a il·legal”. No és fins al 30 d'abril del 1939 que aconsegueix anar a la residència de refugiats catalans a Montpeller, on podrà començar a regularitzar la seva situació. Al cap d'un temps, el 15 de juny, pot reunir-se amb la seva dona, Cinta Font, i el seu fill, Artur, que han travessat la frontera d'amagat.

La història de com mare i fill arriben a França és tota una altra odissea, que també recull L'exiliada. Tots dos fan un primer intent al mes de gener: surten de la Conreria, amb un cotxe conduït per Antoni Terré, un funcionari de la Generalitat, la nit del 23 de gener. Són conduïts a Figueres i, després de diversos problemes, com ara la pèrdua de les maletes, passen per Cantallops, Darnius i Agullana, però no poden travessar la frontera: al mas Perxers d'Agullana retroba Rouret i el mateix Terré, que aconsellen a Cinta Font que torni a Barcelona, vist “l'estat del nen” –està enfebrat– i “les dificultats per entrar a França”. D'aquest primer intent de travessar la frontera, “el record més dramàtic” que conserva Artur Bladé i Font són “els dos bombardejos” que van patir a Figueres. “Les bombes ens queien a tocar, quan ens vam aixecar estàvem plens de pols”, explica.

Al cap d'unes tres o quatre setmanes d'haver tornat a Barcelona, la vida per a la Cinta Font comença a fer-se insostenible: no paren de rebre “visites” a casa. El pare era d'ERC, però la mare també provenia d'una família “republicana” i havia treballat per al govern de la Generalitat, al dispensari antituberculós i a la presó de dones. A l'avi matern l'havien enviat a la presó, i l'àvia i la tieta ja havien patit represàlies. “Cada dia teníem la policia a casa, si us plau per força vam haver de marxar”, comenta Bladé i Font. El segon intent de marxar a França va ser el bo: al mes de juny agafen una guia que els passarà fins a Bourg Madame, després de múltiples peripècies i de caminar 14 hores. “Caminar a través de les vies i muntanya a través és molt cansat, jo ja no podia més”, afirma Bladé i Font. Una situació insòlita que ell recorda vivament i que també recull L'exiliada és la sortida del túnel de la Molina, després d'un xàfec. Troben dos soldats de vigilància que els pregunten: “On aneu per aquests andurrials?” La guia respon: “Aquí, a la Molina, a ballar.” “O bé estaven conxorxats, o bé deixaven sortir la pobra gent”, resol Bladé i Font. I aconsegueixen arribar a “l'hotel Salvat”, “com si fos una predestinació”.

Un cop a Montpeller, encara hauran de patir un darrer ensurt. El contacte que tenien, el senyor Manyé, acaba de morir de forma sobtada. I quan truquen a ca seva i no respon ningú, no saben “on anar ni a quin sant encomanar-se”. Però gràcies a la intervenció d'una veïna troben la manera de retrobar el pare. “El nen (que a primeries de març ha fet set anys) em mirava com si veiés un ressuscitat”, explica a L'exiliada. No es veien des de la primavera del 1938. Ara, plegats, començaran una altra vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La pandèmia triplica el nombre de joves que s’incorporen a la Creu Roja per fer de voluntaris

Barcelona / Vilafranca del Penedès

Els casals d’estiu aproven amb nota

girona

Primer assaig clínic propi a l’Hospital de Figueres

FIGUERES

Més de 3.000 catalans, atrapats a l’estranger durant la pandèmia

Barcelona

Figueres millora les dades i reprèn la programació d’estiu

FIGUERES / VILAFANT

Guanyem titlla d’incoherent la política de pisos turístics

GIRONA

Veïns de la plaça Pallach acusen el govern de Girona d’“abandonament”

girona

Salut proposa que els bars de Lleida obrin al 50%

barcelona
DANIELA I DANIEL
TURISTES SUÏSSOS

“Ens preocupa que els nens perdin escola”

platja d’aro