Societat

La ciutat gentrificada

Quan un barri es torna atractiu els preus pugen i tot s’encareix

Les dinàmiques actuals porten determinats col·lectius, com ara els joves i les famílies de rendes baixes, cap a la perifèria
De les 18.000 places hoteleres del 1990 s’ha passat a les 143.000 places de l’any passat

És un peix que es mossega la cua: determinats barris de la ciutat es tornen més atractius, els lloguers pugen i la gent que hi ha viscut tota la vida no els pot pagar, de manera que han de marxar i deixar pas a classes més adinerades. És el que s’anomena gentrificació (de l’anglès gentry, que identifica els burgesos adinerats). El terme fa quatre dècades que es fa servir, perquè aquest fenomen no és nou ni exclusiu de Barcelona, sinó que ja fa temps que es dona als països occidentals.

A Barcelona, però, els últims anys s’hi afegeix el boom dels pisos de lloguer turístic, ja que els propietaris treuen més profit econòmic de llogar un pis per setmanes a persones diferents que tenir un únic llogater tot l’any. “Una qüestió que ja es debatia durant l’època dels Jocs era la situació de Ciutat Vella. En aquest cas no ha estat tant un problema de gentrificació, sinó de l’expulsió de la gent del barri. No és que hi hagi anat a viure gent de classe alta, perquè el model turístic molt sovint és de low cost”, explica Albert Recio.

el ‘boom’ turístic

Jordi Borja, per la seva banda, explica que les ciutats segueixen uns processos i reconeix que actualment aquestes dinàmiques estan fent que alguns col·lectius, com ara els joves i les famílies d’ingressos més baixos, hagin de desplaçar-se cap a la perifèria. “És complicat, no hi ha un marc jurídic que faciliti que es pugui lluitar contra l’especulació. No hem d’oblidar que la Unió Europea i l’Estat espanyol han optat per l’economia de mercat al 100%. Però això no vol dir que no s’hagi d’intentar”, insisteix. I pel que fa al boom turístic, Borja es mostra crític amb els crítics. “Què preferim, que vinguin turistes o que torni la indústria química?”, pregunta.

Aquest és un altre dels temes “de llarg recorregut” que destaca Albert Recio. “En l’època dels Jocs, amb la idea que a Barcelona faltaven places hoteleres, es van fer unes requalificacions especials per afavorir la construcció de nous hotels, però finalment no es van fer perquè no s’hi va arribar a temps”, recorda. Ara bé, els anys següents la ciutat no es va escapar de la bombolla hotelera. Així, de les 18.569 places d’allotjament que hi havia l’any 1990 s’ha augmentat l’oferta fins a 143.299 places l’any passat, comptant-hi també les pensions i els hostals. És evident que els Jocs Olímpics van contribuir a fer de Barcelona una ciutat atractiva turísticament, però no es poden oblidar altres factors, com ara la facilitat dels viatges de baix cost o el fet que els conflictes en altres zones turístiques del món hagin desviat els visitants cap aquí.

En qualsevol cas, aquest és un tema que preocupa i l’Ajuntament d’Ada Colau ja ha pres mesures, no exemptes de polèmica, com ara el pla que limita l’obertura de nous establiments hotelers per zones o la decisió de reduir els diners aportats a la promoció turística de la ciutat.

Jordi Borja

“Amb els Jocs vam guanyar la guerra”

Va ser membre del PSUC i tinent l’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona durant dotze anys (1983-1995). Jordi Borja creu que amb els Jocs Olímpics Barcelona va guanyar tot allò que havia perdut per la Guerra Civil. “Primer, el Pla Cerdà va ser un exercici de ciutat igualitària, després als anys vint i trenta es va impulsar un projecte urbà democràtic, amb un moviment modern que mostrava interès per l’habitatge obrer... Però tot això va quedar estroncat per la guerra. Després van venir dues dècades nefastes, i finalment als anys del porciolisme es va potenciar l’urbanisme especulatiu, fent habitatge però sense fer ciutat”, recorda. L’arribada de la democràcia va permetre reprendre la tradició estroncada i afegir-hi l’esperit crític dels anys seixanta i setanta. “Els projectes que es van començar a fer abans dels Jocs eren als barris. Després, amb les Olimpíades, vam guanyar la possibilitat de fer actuacions més importants que estaven pendents i que d’una altra manera haurien trigat trenta o quaranta anys. Teníem clar que allò que importava era la ciutat del 1993”, afirma Borja.

La ronda a la Vall d’Hebron

Quan s’estava construint l’anomenaven segon cinturó, i en aquest tram transcorre al costat de l’avinguda de la Vall d’Hebron. És curiós el detall dels dos dipòsits de gas que es veuen el fons, enderrocats el 2002.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La pandèmia triplica el nombre de joves que s’incorporen a la Creu Roja per fer de voluntaris

Barcelona / Vilafranca del Penedès

Els casals d’estiu aproven amb nota

girona

Primer assaig clínic propi a l’Hospital de Figueres

FIGUERES

Més de 3.000 catalans, atrapats a l’estranger durant la pandèmia

Barcelona

Figueres millora les dades i reprèn la programació d’estiu

FIGUERES / VILAFANT

Guanyem titlla d’incoherent la política de pisos turístics

GIRONA

Veïns de la plaça Pallach acusen el govern de Girona d’“abandonament”

girona

Salut proposa que els bars de Lleida obrin al 50%

barcelona
DANIELA I DANIEL
TURISTES SUÏSSOS

“Ens preocupa que els nens perdin escola”

platja d’aro