Política

Ser o no ser a Europa

Els britànics decidiran d'aquí a vuit dies si posen fi a més de quatre dècades de pertinença a la UE

Els successius governs de Londres s'han mogut entre la resistència a cedir sobirania i el pragmatisme

El 1975 ja es va fer una consulta sobre la continuïtat al Mercat Comú

D'aquí a vuit dies, els britànics decidiran en referèndum si continuen formant part de la Unió Europea (UE) o si abandonen el club després de més de quatre dècades de pertinença. La història, sovint, s'entesta a tornar al punt de partida. Queda lluny aquell 1957 en què la Gran Bretanya declinava la invitació per signar el Tractat de Roma, l'acta fundacional de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), antecedent de l'actual UE. S'ha especulat molt sobre les raons que van dur els britànics a situar-se al marge de l'incipient projecte d'unificació europea, nascut amb l'esperança d'afermar la pau i l'estabilitat al continent i impedir un altre gran desastre bèl·lic com el que acabava de devastar Europa. Motius que tenen molt a veure amb la mentalitat illenca, la vinculació a un gran imperi que, no obstant això, iniciava el seu declivi i amb la percepció d'haver resistit en solitari l'ofensiva dels nazis amb l'única ajuda, en tot cas, dels Estats Units.

Però, fidel a la seva visió pragmàtica de la política, Londres va canviar de parer quan va constatar que, en l'espai de la CEE, conegut també com el Mercat Comú, França i Alemanya emprenien amb èxit la recuperació econòmica. Quatre anys després de la signatura del Tractat de Roma, el govern britànic demanava l'adhesió a la CEE, una petició que seria rebutjada en dues ocasions per l'aleshores president francès, Charles De Gaulle, que recelava de la “profunda hostilitat” de Londres cap a la construcció europea i la seva natural inclinació a reforçar l'aliança amb Washington. Caldria esperar fins al 1973, un cop De Gaulle apartat del Palau de l'Elisi, perquè la Gran Bretanya, liderada llavors pel primer ministre conservador Edward Heath, entrés com a membre de ple dret a la CEE, juntament amb Dinamarca i Irlanda.

Les divisions que tradicionalment afloren dins dels partits britànics quan la qüestió europea irromp en el debat van forçar el govern laborista de Harold Wilson a convocar un referèndum el 1975 per ratificar la continuïtat dins la CEE. El sí tenia l'aval dels tres grans partits –el laborista, el conservador i el liberal, tot i que, dins dels dos primers, ja s'havien format els nuclis obertament antieuropeus– i de tota la premsa. La consulta va sancionar la permanència amb el 67% dels vots a favor, però no va desactivar les reticències cap al projecte compartit europeu. Qui més ha encarnat l'esperit de resistència dels britànics a cedir competències a les institucions comunitàries és, sens dubte, Margaret Thatcher, primera ministra conservadora durant més d'una dècada (1979-1990). Tot i que com a líder tory havia aprovat l'ingrés a la CEE, un cop a dins va lluitar aferrissadament per rebaixar la contribució britànica al finançament de l'organització supraestatal –seva és la famosa frase “I want my money back!” (Torneu-me els diners!) amb què va aconseguir el rebate o descompte britànic al pressupost comunitari– i per aturar els plans de la Comissió Europea –presidida llavors pel socialista francès Jacques Delors– per impulsar una unió política europea més estreta. El seu discurs del 1988 a Bruges, en què va rebutjar la formació d'un “superestat europeu que exercís una nova dominació des de Brussel·les”, i el “No, no, no” que va etzibar a la Comissió i als seus plans a favor d'una Europa federal van ajudar a configurar una doctrina heretada per l'actual sector euroescèptic del Partit Conservador. La inflexibilitat de la Dama de Ferro, però, va atiar la guerra amb el sector euròfil dels tories i va acabar precipitant la seva caiguda del poder. El seu successor, John Major, va signar el Tractat de Maastricht (1992), pel qual el Regne Unit transferia importants parcel·les de poder a la nova Unió Europea (UE). Des de llavors, Londres ha aconseguit excepcions en l'aplicació de les lleis comunitàries en diverses àrees. Actualment, per exemple, el Regne Unit no forma part de l'euro ni de l'espai Schengen –en el qual desapareixen els controls fronterers entre els estats membres– i el primer ministre, David Cameron, ha arrencat a la resta de líders europeus un acord que, en cas que el referèndum avali la permanència a la UE, atorgaria al Regne Unit un “estatus especial” que li permetria actuar al marge en temes altament sensibles, com ara el control de la immigració. Les concessions que ha obtingut Cameron –més les alertes sobre els perjudicis, de tota mena, que un Brexit causaria al país, des de l'empobriment general fins a la ruptura territorial o la vulnerabilitat davant l'amenaça terrorista– són les armes amb què el primer ministre intenta defensar la continuïtat dins la UE.

Però encara que el referèndum del 23 de juny es plantegi en termes pragmàtics –guanys i pèrdues de continuar a la UE–, la consulta abasta un horitzó més ampli. El ser o no ser a Europa ha esdevingut un dilema existencial, una qüestió que defineix la Gran Bretanya i la seva posició al món. Com indica el professor Vernon Bogdanor, “es podria dir que el principal conflicte en la política britànica de la postguerra no és tant entre dreta i esquerra, com entre aquells que creuen que el futur de la Gran Bretanya és a Europa i els que creuen que no”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Cara a cara entre Morawiecki i Von der Leyen a l’Eurocambra dimarts pel “Polexit” legal

Estrasburg

ERC proposa al Parlament reprovar el Tribunal de Comptes pel ‘no’ als avals de l’ICF

barcelona

Pujol assegura a l’Audiència Nacional que la seva família no va aprofitar-se del seu càrrec a la Generalitat

Madrid

El TSJC jutjarà Pau Juvillà el 22 de novembre pels llaços grocs a la Paeria

barcelona

Mor l’exsecretari d’estat dels EUA Colin Powell als 84 anys per coronavirus

washington

Aragonès celebra que s’ha fet “un pas més” en el procés de pau a Euskadi

Barcelona

Junts torna a reclamar un “front comú” al Congrés a ERC i la CUP davant la “marginació constant” del govern espanyol

Barcelona

ERC insisteix al govern espanyol que ha de generar les “condicions necessàries” per negociar els pressupostos de l’Estat

Barcelona

La CUP “no tanca portes” als pressupostos però adverteix al Govern que “no està fent els deures”

Barcelona