Política

ANTONI SEGURA I MAS

Catedràtic d’història contemporània de la UB

El dinosaure encara hi és

Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona. És autor de ‘Crònica del catalanisme. De l’autonomia a la independència’, Editorial Angle, 2013. Col·laborador del diari.
La lluita pel dret a decidir és un procés de llarg abast que és irreversible ací i arreu com, en el seu moment, ho va ser la lluita pels drets civils

En els últims anys, els ciutadans de Catalunya protagonitzen un procés d’empoderament polític a favor de la constitució d’un nou estat. És el dret a decidir tal com el defineix el dictamen del Tribunal Suprem del Canadà del 1998 i la llei de la claredat del 1999, que, “basant-se en el principi democràtic”, l’entén com el “dret a expressar l’opinió política sobre el futur polític col·lectiu d’una part” d’un territori (Joan Ridao). La força de les multitudinàries manifestacions de la segona dècada d’aquest segle emana, doncs, del dret democràtic que tenen tots i cadascun dels ciutadans a decidir el seu futur polític i a bastir una identitat-projecte que “s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials... [i amb] un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (Manuel Castells). És una identitat que es nodreix d’orígens diversos i plurals. I, vist des de l’Estat espanyol 130 anys després de les Bases de Manresa, Catalunya és un malson que recorda el microrelat de Monterroso: “Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era.”

És, doncs, un procés que ve de lluny i apunta encara més lluny i que en la fase actual s’inicia amb el fracàs del socialisme català de tirar endavant el darrer intent per romandre a Espanya (Estatut del 2006). La sentència d’un Tribunal Constitucional caducat i deslegitimat del 28 de juny del 2010 provoca la primera de les multitudinàries manifestacions amb el lema Som una nació, nosaltres decidim. És la ruptura sentimental amb Espanya d’una part de ciutadans que donen per morta la via estatutària. A les eleccions del 2006, el vot independentista és del 14% i, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, el 42,5% dels enquestats se senten només catalans o més catalans que espanyols; el 2010 els percentatges són del 45,4% i el 45,1%; el 2015, la legislatura del referèndum, del 47,6% i del 48,5%, i el 2021 del 50,1% i del 44,7% (2020). I mentre el govern espanyol judicialitza el procés polític, les entitats civils (Òmnium, ANC...), els partits independentistes i part de la gent, que vira del federalisme a la independència i a la identificació nacional catalana, es mobilitzen: consultes (2009-10, 19% de participació, 92% a favor de la independència), 9-N (2,3 milions de vots), Diades multitudinàries i referèndum de l’1-O, brutalment reprimit pel govern de Rajoy (1.066 contusionats), que té una allau de crítiques internacionals, i fugaç declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017.

La resposta no es fa esperar, aplicació de l’article 155: intervenció de la comunitat autònoma, destitució del govern, dissolució del Parlament i celebració d’eleccions, exili d’una part del govern i presó i condemna de la resta. Cal extreure’n les conseqüències: manca de massa crítica suficient per defensar una declaració unilateral d’independència (la participació en el referèndum d’Eslovènia del 1990 supera el 90%-95,7% favorable a la independència, i en el de Lituània del 1991 el 93%-93,2%; a Catalunya la repressió impedeix saber quina seria la participació); el context geopolític era advers, mentre que Eslovènia i Lituània tenen el suport internacional, el referèndum d’Escòcia (setembre del 2014) i la votació a favor del Brexit (juny del 2016) no propicien que Brussel·les afavoreixi nous episodis considerats desestabilitzadors per la Unió; es va menystenir la capacitat de resposta repressora i coercitiva de l’Estat espanyol, que no és ni el Canadà ni el Regne Unit.

Però el dinosaure encara hi és i no té intenció de desaparèixer, com ho demostren els resultats electorals del 14 de febrer. No obstant això, tampoc hi ha independentisme màgic i facilitar el victimisme només condueix a endurir la repressió. I, doncs, què pot fer el dinosaure? Perseverar en el diàleg, no aixecar-se de la taula, no renunciar a allò bàsic (referèndum i amnistia i denúncia constant de la repressió en els organismes internacionals), mantenir un relat persuasiu de cara a Europa puix es basa en arguments democràtics, i alhora fer ús de la força de què es disposa (per governar Pedro Sánchez necessita els vots independentistes). I, sobretot, governar amb eficàcia, sentit d’estat, de futur i de valors republicans consolidant estructures d’estat en àmbits com la sanitat, l’educació... per tal d’evitar fugues de talent. En suma, la lluita pel dret a decidir és un procés de llarg abast que és irreversible ací i arreu com, en el seu moment, ho va ser la lluita pels drets civils. Tanmateix, cada nova generació haurà d’obstinar-se a seguir avançant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Junts presenta una esmena a la totalitat dels comptes de l’Estat

Barcelona

L’Audiencia Nacional rebutja anul·lar el procediment per terrorisme obert contra els 13 CDR de l’Operació Judes

Madrid

Alsina afirma que la multa a Polònia és “cabdal per a Europa i les democràcies liberals”

Ginebra

La CUP anuncia una esmena a la totalitat als pressupostos de l’Estat

Madrid

Valtònyc celebra com una victòria col·lectiva la decisió del Constitucional belga

Barcelona

El Tribunal Constitucional de Bèlgica tomba la llei d’injúries a la corona del país arran del cas Valtònyc

BRUSSEL·LES

El TC desestima el recurs de Carme Forcadell contra la condemna del Suprem

Madrid

El Govern preveu publicar un informe pressupostari abans de totes les eleccions al Parlament

BARCELONA

Cambray veu “imprescindible” més finançament als centres pels alumnes vulnerables en la lluita contra la segregació

BARCELONA