Opinió

ANÀLISI

Indignem-nos però comprometem-nos

“Tots són iguals”, sol dir molta gent respecte a la classe política. Aquesta generalització l'he combatuda sempre perquè em sembla injusta. També em sembla una mica injust aquest crit d'indignat que amaga el “tots són iguals” a partir del qual no es fa el pas per al compromís. En la societat actual, complexa i poc agraïda, és molt més fàcil viure indignat que no pas amb compromís, però si volem millorar només ho podem fer si ens comprometem. Aquesta setmana un diari digital va publicar una conversa que els seus lectors van tenir amb Arcadi Oliveres, i una pregunta era d'una persona molt entusiasmada amb tot el que diu el president de Justícia i Pau, líder moral dels indignats, i amb la claredat del seu missatge. Li demanava per què no creava un partit polític per defensar els seus postulats. Oliveres va deixar clar que els seus objectius no comportaven la implicació en política. Quan vaig llegir això, vaig recordar la sentencia que diu: perquè els dolents triomfin, només cal que els bons es quedin a casa. És cert que des de fa un temps es tendeix excessivament a pensar que tots els bons són els que es queden a casa i que tots els dolents són els compromesos, però la dita, una mica de raó ja la té.

Sempre em faig meva la reflexió d'aquell expert en qualitat que s'anomena Tom Peters, quan diu que només hi ha una manera d'augmentar la qualitat, que és tenint consumidors exigents; doncs passa el mateix amb la política; si tinguéssim una societat exigent estic segur que la qualitat de la política augmentaria. Els mateixos partits buscarien la gent més preparada per donar-los responsabilitats de gestió. I votem quan toca, ens indignem sovint, però no ens comprometem. Aquesta setmana en què la majoria d'alcaldes ja han pres possessió, una de les primeres decisions que alguns han pres han estat augmentar-se el sou. En aquesta situació, qualsevol augment ja suposa un greuge per la situació social que tenim, però quan les alces són d'un 10, 30, 45 o 115%, com està passant, és un escarni intolerable. És un motiu clar perquè el partit que l'ha posat com a cap de llista l'obligués a reflexionar; i un motiu clar d'indignació ciutadana que anés més enllà de la indignació quan llegim el titular. Perquè tant responsable és qui ho tolera com qui ho fa. També és per indignar-se continuar tenint la figura dels càrrecs de confiança, metàfora que molt sovint amaga altres interessos.

En les primeres eleccions democràtiques, tots els partits postulaven la supressió de les diputacions. Era una reminiscència franquista, deien. Però que el PSC es quedés sense la previsible Generalitat, i sí amb la Diputació de Barcelona, que aleshores tenia molt més pressupost, va fer que ja no se'n parlés més. Actualment tenim diputacions i consells comarcals, i per primera cop tenim les quatres diputacions governades per CiU, i seria l'hora de fer un gran buidatge d'atribucions de les diputacions a la Generalitat i als consells comarcals. A més de simplificar burocràcia, seria una manera d'estalviar molta despesa que podríem dedicar altres necessitats. Suprimir el que és suprimible és una mesura que sempre s'ha de tenir present, però en moments de dificultats econòmiques greus, encara ho és més. Hauríem de posar-nos al cap que tot el que gastem innecessàriament ho restem del que és necessari o d'algú que ho necessita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.