Cultura

Mirador

Karavan, art i política

Havia mort el dia abans, però ha sigut al matí d’aquest diumenge en què escric aquest article que he sabut la notícia de la mort de Dani Karavan a Tel-Aviv, on va néixer el 1930. Aleshores he recordat que al DocsBarcelona, visible a la plataforma Filmin, s’hi anunciava com a clausura (i és així que, com la resta de la programació del festival, només estava disponible fins ahir) un documental sobre l’artista israelià, al qual, com potser molts de vostès, vaig començar a admirar per la seva obra Passatges, aquesta incisió en una roca, davant del mar de Portbou, en homenatge a Walter Benjamin.

No he dubtat a veure la pel·lícula, que, dirigida el 2020 per Barack Heymann, comença amb Karavan visitant el seu monument Negev, al desert pròxim a la ciutat de Be’er Sheva. Se sent la respiració cansada de l’artista fins que, en arribar-hi, exclama amb vigor a qui el filma: “No ho sents? El vent passa pels tubs i aquests sonen. Tot va començar amb aquest vell tub. De cop, vaig sentir un xiulet, que no era humà. Si la naturalesa t’ofereix una cosa així, ets un estúpid si no ho acceptes.” Hi afegeix que la naturalesa és la seva mestressa: arriba a un lloc i l’escolta. I també que la naturalesa no et parla de Netanyahu. “Som aquí per parlar d’art i no de política”, comenta el càmera i, suposem, director del documental. Karavan replica que el seu art és polític, i que quan li plantegen que l’art no ha de barrejar-se amb la política, contesta: “Gernika.”

Molts minuts després, en un acte a Tel-Aviv celebrat a la plaça de la Cultura que ell mateix va dissenyar, Karavan es dirigeix als assistents que “protesten contra les lleis feixistes de l’estat nació” i després s’hi manifesta al crit de “Tots els ciutadans som iguals, àrabs i jueus. Neguem-nos a ser enemics.” Un crit que ressona en el present com l’esperança que es resisteix a l’horror perpetrat per l’estat nació. Abans veiem Karavan indignat davant del fet que a Nitzana, un assentament al desert adjacent a la frontera egípcia, volen construir-hi una urbanització que destruirà els cent pilars que hi va fer aixecar per tal que cadascun dugui inscrit la paraula pau en diferents idiomes: “Així és l’estat d’Israel: va ocupant territori”. I fa impossible la pau.

El film mostra Karavan visitant altres obres seves, cosa que fa que a vegades se’n queixi del manteniment. Però també hi viu moments de plenitud, com ara quan es troba amb Wim Wenders en un monument (Mitgash) configurat amb seients de pedra que, amb un doll d’aigua enmig, conformen un cercle a la Villa Lemm, a Berlín. “Aquí sents que la moralitat de les nostres accions pot donar bellesa i dignitat a les nostres vides”, comenta Wenders, que diu que allò que li agrada de les seves obres és que cadascú pugui somiar-hi. El cineasta li pregunta per què voldria que fos recordat. Respon que per El jardí dels Finzi-Contini, remetent a la novel·la de Giorgio Bassani que evoca un món desaparegut simbolitzat amb el jardí d’una de tantes famílies jueves víctimes del nazisme. El jardí, doncs, que no existeix. “Però vols fer que existeixi. En la imaginació”, indica Wenders. “Voldria que fos com un buit, l’espai entre dues coses. El buit és allò més bell.” I una pensa que el buit també remet als absents, als desapareguts, a les víctimes anònimes que Karavan vol fer presents amb tants dels seus memorials.

Em falta espai, i així que només en tinc per comentar que, finalment, apareix Passatges al documental. En un homenatge a l’artista, Michael Sfard, advocat en defensa dels drets humans, es pregunta com va ser capaç d’expressar amb aquest túnel com se senten els refugiats: “La por i l’anhel, el perill i l’esperança.” Gràcies per tant, Karavan.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Agustín Martínez, Jorge Díaz i Antonio Mercero, amagats fins ara amb l’alter ego de Carmen Mola, guanyen el Planeta

barcelona

‘Lamb’, millor pel·lícula al Festival de Sitges

sitges

Poder ‘calentó’

BARCELONA

L’ordre i el caos

Girona

Ha aparegut el diable

sitges
Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

L’Escala
El text català més antic

El text català més antic

barcelona

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà