Cultura

Crítica

cinema

De sobte, l'estranyesa

Arriba una carta, reveladora d'un antic amor i d'una mort, i s'esqueixa una parella que, vivint acomodament en una casa de camp a Norfolk, està a punt de celebrar els 45 anys de casats. Un fantasma ha ocupat casa seva. De fet, ja hi era, amagat en unes fotografies a les golfes. Però sobretot hi era, més o menys soterrat, a la memòria de l'home que, en la seva joventut, va estimar una dona finalment trobada en una glacera dels Alps suïssos.

Un fantasma congelat que, un cop ha emergit, posseeix la dona que ha viscut 45 anys amb un home que, de sobte, se li fa un desconegut: comença a mirar-lo com si mai no haguessin estat marit i muller. La posseeix com una sospita: potser el seu home mai no l'ha estimat com va estimar aquella jove revinguda. A la manera d'un relat d'Alice Munro, en què la subtilitat fa encara més inquietant el secret que aflora i que ho canvia tot per sempre més. A la manera de com el fantasma de Michael Fury, al final d'Els morts de Joyce, irromp entre Gabriel i Greta quan aquesta, paralitzada damunt d'una escala, sent una cançó, The lass of Aughrim, que li fa present aquell noi que, potser, va morir per ella.

L'esqueix es fa una esquerda fins a obrir-se un forat, un abisme, entre la parella de 45 años, amb la qual el director britànic Andrew Haigh (autor també d'una pel·lícula, Weekend, en què explora el sacsejament que provoca l'enamorament) demostra una subtilitat que s'agraeix en el panorama del cinema contemporani. Una petita ferida, un vas que es trenca, un cos que no pot fer l'amor, una nit sense poder dormir, una llàgrima intempestiva, una mirada perduda. Tot i la magnitud del forat, no hi ha una sobrecàrrega emocional, no hi ha explosions dramàtiques, no hi ha cap subratllat d'una tensió dolorosa que, tanmateix, va manifestant-se d'una manera certa, palpable, a través dels rostres de dos actors descomunals que semblen abocar-hi tota
la seva experiència interpretativa, però també alguna cosa de la seva experiència viscuda.

Sí, pràcticament tot passa a través del rostre de Tom Courtenay (aquell que, de jove, va experimentar “la solitud del corredor de fons”) i sobretot d'una immensa Charlotte Rampling, tan bella i tan trista. No és una pel·lícula audaç en la seva forma, però a la vegada la seva discreció fa que et vagi ferint calladament i s'acorda amb la manera com alguns mons aparentment sòlids es fan fràgils sense que ni tan sols sembli que hi hagi passat un terratrèmol.

45 años
Director: Andrew Haigh Intèrprets: Charlotte Rampling, Tom Courtenay
Regne Unit, 2015


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.