Cultura

L'escola, camí al futur

El documental ‘Camino a la escuela' repeteix l'èxit d'altres països com a eina pedagògica a les escoles. Uns 4.000 alumnes catalans l'han vist i treballat

El film “permet entendre la importància que té l'educació i
és un exemple per a tots”

“Vam portar Carlitos i la seva germana a una escola de Barcelona i el van tractar com una estrella de futbol: li demanaven autògrafs, li tocaven la mà i deien que no se la rentarien en una setmana...”, explica Luis Gisbert, de la distribuïdora Abordar Casa de Películas. Carlitos és argentí, però no és un nou Messi que meravella amb la pilota als peus (tot i que l'ha pogut conèixer i fer-se fotos amb ell). Viu en un poble perdut de la Patagònia i travessava cada dia 18 quilòmetres amb la seva germana, Micaela, a llom del seu cavall, per poder anar a l'escola. La màgia del cinema l'ha convertit en un heroi per a als nostres nens, que sovint rondinen perquè han d'anar a escola.

Carlitos protagonitza el documental francès Camino a la escuela, juntament amb tres nens més: Jackson, que fa cada dia 15 quilòmetres per la perillosa sabana de Kenya; Zahira, que fa 22 quilòmetres per les muntanyes de l'Atles (Marroc) fins a un internat, i Samuel (l'Índia), que té l'escola a 4 quilòmetres, i hi ha d'anar en una precària cadira de rodes, empès pels seus germans.

Origen del film

El cineasta francès Pascal Plisson ha rodat durant anys documentals d'animals a Àfrica, i un dia a Kenya va parlar amb un d'aquests nens, segons va explicar a El Punt Avui: “Li vaig demanar per què caminava tres hores cada dia per anar a l'escola, i ell va dir que volia aprendre, i tenir una vida millor que els seus pares.” D'aquí prové la seva idea de fer una pel·lícula “sobre nens del món als quals és extremadament complicat anar a l'escola, però que malgrat tot hi van, gràcies al seu coratge”.

La pel·lícula s'ha convertit en un fenomen a França, on es va estrenar fa un any i mig, i en altres països com Itàlia i Alemanya. I no només en l'àmbit cinematogràfic. Camino a la escuela ha esdevingut també un èxit a les escoles occidentals, que es repeteix en aquests moments a Catalunya i a tot l'Estat. Més de 4.000 alumnes catalans han vist i han treballat la pel·lícula en sessions per a escolars, i el film acumula 70.000 espectadors a tot l'Estat, xifra remarcable tractant-se d'un documental –però lluny del milió i mig que va aconseguir a França–. Luis Gisbert, responsable de la distribuïdora que porta el film, explica que “per les properes setmanes hi ha previstes sessions per a més de 6.000 escolars de tot l'Estat, i pensem que la xifra seguirà creixent”.

“La pel·lícula té un vessant pedagògic molt potent, que ha fet que la Unesco i Unicef hi hagin apostat –explica Luis Gisbert–. Nosaltres hem creat una guia didàctica per a professors amb l'objectiu de fer projeccions matinals per a les escoles i que puguin treballar-ho amb els alumnes després. Estan disponibles a la web caminoalaescuela.com. Els professors poden demanar projeccions matinals en diferents cinemes i ciutats, amb preus a partir de tres euros per alumne.”

Suport divers

També han tingut el suport de diverses conselleries d'educació i, a més d'Unicef i Unesco, l'han difós a les xarxes l'Obra Social La Caixa, la Fundació Atresmedia i la Fundació Europamundo.

Quina és la clau d'aquest
èxit? El director, Pascal Plisson, creu que “és un film amb molts de valors, i la gent s'hi sent reconeguda”. Per Luis Gisbert, “permet entendre la importància que té l'educació i és un exemple per a tots”. “Ens adonem de com som d'afortunats pel fet de tenir accés a l'escola, mentre que en altres països és tan difícil.”

La pel·lícula encara es pot veure als cinemes, i a més s'ha publicat el llibre Camí a l'escola, de la guionista Marie-Claire Javoy. Ja va sortir en castellà, i de cara a Sant Jordi ha sortit en català, editat per Alrevés. Relata amb més detall la història dels quatre protagonistes del film i de tres nens més: Kàtia (9 anys), de la península de Taimir (Sibèria); Ayi (13 anys), de la província xinesa de Shaanxi, i Trevor (7 anys), de l'Outback, Austràlia.

Zahira

22 km / 4 hores

“La Zahira té 12 anys”, escriu Marie-Claire Javoy, coguionista del documental i autora del llibre. “Viu al regne de la cultura berber, a la falda de l'Alt Atles marroquí. [...] Zahira està orgullosa de la seva identitat berber, reivindica la pertinença al poble dels Imazighen, els homes lliures”. Sap que només amb els estudis “podrà prendre les regnes del seu propi destí”. Ha tingut més sort que les seves germanes, i que moltes nenes del seu entorn. Però té el suport dels seus pares, i d'una societat amaziga que aposta per la generalització de l'educació secundària.

“La Zahira vol ser metgessa dels pobres –explica el llibre–. Per a ella és una manera de tornar als seus el regal que li han fet.” L'ajuda en el seu objectiu una ONG francesa Sur le Chemin de l'École, creada arran de la pel·lícula, per garantir l'educació dels nens protagonistes i d'altres nens del seu entorn.

Jackson

15 km / 2 hores

“Tot d'una, ressona un soroll molt fort. En Jackson se sobresalta. Ha bramat un elefant. És molt a prop. Els nens tenen un moment de pànic, es troben cara a cara amb un mascle enorme. Temible. Poderós. Mort de por, en Jackson està petrificat. Sorprès, el paquiderm mou amb violència les orelles.” Jackson i la seva germana Salomé viuen aquesta situació un dia anant a l'escola. La seva família, desplaçada per la sequera, comparteix territori amb “guepards, lleons, lleopards, hienes i rinoceronts”. I elefants, com el que s'acaben de topar. Fugen corrents, es llancen a la cuneta i se salven. Però cada curs moren alguns nens per les feres. Malgrat tot, Jackson va a escola per complir el seu somni: ser pilot. L'ONG Sur le Chemin de l'École l'ajudarà.

Samuel

4 km / 1 hora

“En Samuel és paralític. Mai no ha pogut utilitzar les cames. Va néixer prematurament i va contreure poliomielitis quan era molt menut. Des de llavors pateix dolors musculars constants.” Viu amb la seva família a la vora de l'oceà, a l'estat indi de Tamil Nadu, i potser perquè coneix bé el patiment, “vol ser metge pediatre, perquè el seu projecte és ajudar els nens que pateixen, com ell, una minusvalidesa”. Sentir-lo dir això, rialler, al final del documental, és un dels moments més emotius captats per la càmera. Cada dia va i torna a l'escola, situada a 4 quilòmetres, empès pels seus germans, en una cadira de rodes feta amb una cadira de càmping. “La seva convicció i la seva determinació han estat reforçades per la seva minusvalidesa”, escriu l'autora del llibre.

Carlitos

18 km / 1,5 hores

“Com és habitual, en Carlitos té el seu propi cavall des de fa dos anys. El pare li va regalar en Chiverito quan va fer nou anys”, explica el llibre Camí a l'escola, de Marie-Claire Javoy, basat en el documental. “A la seva manera, Carlitos és tot un petit gaucho actual”, escriu l'autora. El seu somni és arribar a ser veterinari i per això cal estudiar, recórrer dos cops al dia el trajecte de 18 quilòmetres per la Patagònia argentina, a llom del seu cavall, amb la seva germana petita Micaela. Té molt clar que el camí del futur passa per l'escola. De fet, va venir a Barcelona a presentar la pel·lícula “a condició que fos en un període de vacances, no volia perdre classes”, explica Luis Gisbert. Ni tan sols volia rodar- la per aquest motiu, “el professor el va haver de convèncer”. Ara fa secundària en un internat, i té el seu somni una mica més a prop.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.