Cultura

Èpica, fe i negoci

‘Ben Hur' tornarà als cinemes per Setmana Santa, una època de films religiosos més fidels a l'essència de Hollywood que als relats bíblics en què es basen

“La temàtica bíblica ha travessat tota
la història del cinema”, diu Peio Sánchez

“El cinema religiós es va convertir en una imposició cultural de l'entorn de la dictadura i, de fet, era obligatòria la programació d'aquest tipus de pel·lícules tant a la televisió com als cinemes”, explica Peio Sánchez, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i estudiós de les relacions entre aquesta disciplina i el cinema. Però ja som a les portes de la Setmana Santa del 2015 i alguns cinemes encara reposaran Ben Hur, el dia 1 d'abril. I no només això: actualment s'està rodant una nova versió de Ben Hur, una cadena de televisió nord-americana estrena avui la minisèrie Matar a Jesús (produïda per Ridley Scott) i recentment hem vist cinema bíblic de gran pressupost que ve de Hollywood: títols com Noé i Exodus: dioses y reyes.

Torna el cinema bíblic? Peio Sánchez pensa que més aviat no ha marxat mai: “La temàtica bíblica ha travessat tota la història del cinema, i són sobretot grans històries que esdevenen icones culturals. Sempre hi ha hagut, i encara es mantenen, aquest tipus de produccions.” Una altra qüestió és que es tracti de cinema religiós o espiritual en sentit estricte. “Aquest tipus de produccions es presenten com a religioses –diu el professor de teologia–, però sovint van més en la direcció de l'espectacle cinematogràfic que del contingut religiós o espiritual profund. I això ha passat des de l'època de Cecil B. DeMille fins a l'actualitat; són pel·lícules sense gaire profunditat.”

La tendència a programar aquest tipus de cinema per Pasqua no és exclusiva d'aquí. Sí que ho va ser la imposició franquista, que va tenir efectes sobre la qualitat de la producció. L'obligació de programar cinema religiós “va donar lloc a una producció cinematogràfica religiosa que tendia a la mala qualitat”, diu Sánchez, director de la Mostra de Cinema Espiritual. “La democràcia provoca un canvi que allunya el cinema espanyol de les temàtiques religioses i espirituals. A diferència de cinematografies com ara la francesa, la italiana, la polonesa i la russa, el cinema religiós espanyol s'endinsa poc en el contingut religiós de les pel·lícules, i té un èxit escàs en comparació d'Itàlia, per exemple.”

Pèplums (films de romans) amb referències a Jesús i els cristians, històries bíbliques i biografies de Jesús formen el gros del cinema típic de Setmana Santa, amb títols com els destacats en la pàgina següent, en què es pot afegir Sansón y Dalila, Barrabás, La túnica sagrada, Demetrio y los gladiadores, La historia más grande jamás contada...

Vida de Jesús

Les pel·lícules sobre Jesús són “tot un gènere”, segons Peio Sánchez, i en general, des del punt de vista cinematogràfic, “són pel·lícules bastant fluixes, amb excepcions com ara L'evangeli segons sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini, i La pasión de Cristo, de Mel Gibson”.

Encara que no abordin directament la figura de Crist, també hi ha les anomenades pel·lícules crístiques, amb “personatges amb alguns trets de la figura de Jesús”. Walt (Clint Eastwood), de Grand Torino; Roy (Rutger Hauer), de Blade runner, també reestrenat fa poc als cinemes, i Gelsomina (Giulietta Massina), de La strada, dirigida per Fellini, en són alguns exemples destacats per Peio Sánchez.

La resurrecció del pèplum i el cinema bíblic

La digitalització del cinema ha beneficiat els films d'acció i les epopeies històriques. L'any passat es va estrenar Noé, protagonitzada per Russell Crowe, i Exodus, dirigida per Ridley Scott i amb Christian Bale fent de Moisès. Ara s'està rodant una nova superproducció de Ben Hur, dirigida per Timur Bekmambetov i protagonitzada per Jack Huston i Morgan Freeman. Peio Sánchez, organitzador de la Mostra de Cinema Espiritual, explica que “el cinema nord-americà té un públic amb una referència religiosa molt més explícita que l'europeu, i torna a les històries bíbliques amb freqüència; en un moment en què el cinema més comercial busca l'espectacularitat per poder oferir una diferenciació respecte a altres tipus de pantalles, alguns relats bíblics li poden ser útils”.

‘Quo vadis'

• Director: Mervyn LeRoy. Amb Robert Taylor, Deborah Kerr, Leo Genn. EUA, 1951.
“Estaria en la mateixa línia que Ben Hur”, però amb menys qualitat”, opina Peio Sánchez. L'Acadèmia de Hollywood també ho va veure així: vuit nominacions i cap Oscar. Robert Taylor és un general romà enamorat d'una cristiana (Deborah Kerr), i Peter Ustinov és Neró.

‘Els deu manaments'

• Director: Cecil B. DeMille. Amb Charlton Heston, Yul Brynner, Anne Baxter. EUA, 1956.
Cecil B. DeMille, un veritable profeta del pèplum, va dirigir una versió muda i aquesta altra en tecnicolor de la història de Moisès. “Veure Exodus, de Ridley Scott, fa bona Els deu manaments –diu Sánchez–. Dins dels cànons d'aquest tipus de cinema, és una bona pel·lícula.”

‘Ben Hur'

• Dir.: William Wyler. Amb Charlton Heston i Stephen Boyd. EUA, 1959.
Guanyadora d'onze Oscars, representa “tota una manera d'entendre el cinema d'espectacle”, segons Peio Sánchez. “Encara avui dia, en què triomfen aquesta mena de pel·lícules, continua sent significativa, tot i que la seva espectacularitat és més limitada per a l'espectador actual.”

‘Rei de reis'

• Director: Nicholas Ray. Amb Jeffrey Hunter, Siobhan McKenna, Hurd Hatfield. EUA, 1961.
Les pel·lícules sobre Jesús són tot un subgènere dins del cinema de Setmana Santa. Rei de reis és, a parer de Peio Sánchez, “una típica pel·lícula que utilitza els clixés de la figura de Jesús que s'allunyen de la seva vida verdadera i aposta per l'espectacular”.

‘La pasión de Cristo'

• Director: Mel Gibson. Amb Jim Caviezel, Monica Bellucci. EUA, 2004.
Pel professor de teologia, “és una manera d'interpretar la vida de Jesús, ben realitzada cinematogràficament, però molt controvertida pel que fa al contingut, perquè insisteix molt més en el patiment i la violència que en altres aspectes de la vida de Jesús”.

‘L'evangeli segons st. Mateu'

• Dir.: Pier P. Pasolini. Amb Enrique Irazoqui, Margherita Caruso. Itàlia, 1964.
“Una obra mestra –per Peio Sánchez–, amb actors no professionals, rodada en blanc i negre, una narrativa fidel al text de l'evangeli, i amb una figura de Jesús bastant contracultural; ja no és el personatge ros d'ulls blaus i mirada penetrant.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crítica
òpera

El fetitxisme operístic que exalta àries i divos

Restauren a Lloret un gran sepulcre modernista

lloret de mar
crònica
música

Un concert únic

Palafrugell
David Armengol
DIRECTOR DEL CENTRE D'ART LA CAPELLA

“El nostre paper és tenir molta cura del sector artístic”

barcelona
NEUS CANYELLES
Escriptora

“Oblidar ràpidament ens fa pitjors persones”

Barcelona

La 22a Nit d’Il·lusió tindrà dues sessions el 14 d’agost

santa cristina d’aro

Ethno Catalonia omple Banyoles de sons del món

BANYOLES

Grans veus de dona, a la vall de Camprodon

CAMPRODON
memòria històrica

Recordaran la veu catalana de La Pirenaica