Cultura

Mirador

Vendre l'originalitat

Les pel·lícules que busquen l'originalitat en una escriptura reposada han estat les més oblidades

Sembla estrany però la primera lliçó que podem treure de les nominacions als Oscars és que la indústria desconfia de les seves produccions i premia obres gestionades des de certs marges del sistema. Entre les nominades als Oscars podria haver-hi El amanecer del planeta de los simios, Interstellar o El hobbit. En canvi, aquestes tres grans apostes dels estudis només compten per a nominacions secundàries de caràcter tècnic. En canvi, qui guanya la partida és una pel·lícula independent rodada al llarg de dotze anys. També hi ha una petita producció sobre el món de Broadway protagonitzada per un actor que vol redimir-se per haver treballat en el cinema de superherois i una vistosa farsa d'espies en l'Europa d'entreguerres. També podem veure una obra militant sobre la lluita de Martin Luther King contra la segregació i un film sobre la tensa relació entre un mestre exigent i un jove aprenent de bateria de big band de jazz. Com cada any també ens trobem amb un parell de discrets biopics anglesos que juguen la carta de la vella tradició interpretativa britànica i del classicisme més estèril en la seva posada en escena. Si no fos perquè una vegada més hi trobem el nom de Clint Eastwood, que aporta una contundent pel·lícula sobre el costat més fosc del patriotisme en la guerra de l'Iraq, ens costaria reconèixer que estem a Hollywood. Tot plegat tindria més a veure amb les nominacions al millor cinema indie de la temporada que amb una festa amb glamur hollywoodià.

Els Oscars ja no són esperats amb ànsia pels exhibidors. Aquests són conscients que, guanyi qui guanyi, una setmana abans de la cerimònia ompliran les sales amb la versió cinematogràfica de Cinquanta ombres de Grey. Tot plegat és una simple qüestió de prestigi i el prestigi ja fa temps que no omple les sales. Els Oscars són un estrany oasi dins les dinàmiques d'un Hollywood que cada cop es troba més desdibuixat des del punt de vista industrial. Són el moment de l'any en que l'acadèmia constata que els temps no han canviat, malgrat les mutacions i la crisi.

Les nominacions del 2015, però, són peculiars ja que les principals nominades es caracteritzen per exhibir la seva originalitat. Ja no calen projeccions en 3D per certificar la innovació, només cal vendre que la millor de les nominades és Boyhood, de Richard Linklater, perquè va ser rodada al llarg de dotze anys i s'hi veuen créixer els actors. O potser, simplement, cal dir que l'artificiosa Birdman de González Iñárritu està gairebé tota rodada en un llarguíssim pla seqüència. Probablement el que han canviat són les formes d'entendre l'artificiositat; aquestes ja no passen per la prepotència tecnològica sinó per la forma com s'arriba a vendre la hipotètica originalitat de l'escriptura. Per això, amb l'excepció de Boyhood, les pel·lícules que busquen l'originalitat en una escriptura reposada han estat les més oblidades. Foxcatcher, de Benneth Miller, una de les faules més verinoses que s'han fet sobre l'Amèrica neocon de l'era Reagan, ha quedat arraconada.

També hi ha quedat A most violent year de J.C. Chandor, un gran film sobre la corrupció a Nova York a inicis dels noranta. Sobretot ha estat oblidada Inherent vice, de Paul Thomas Anderson, la genial adaptació impossible de la literatura de Thomas Pynchon en què la Califòrnia dels seixanta és vista com un laberint infernal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.