Cultura

CRÍTICA

Àngel Quintana

El sacrifici del futur geni

El títol Whiplash prové d'una composició del saxofonista Hank Levis de l'any 1972 per a formació de big band. El terme anglès de whiplash s'utilitza també per definir una fuetada cervical, és a dir una forta estrebada que ens deixa amb contractures. De quina forma la música pot arribar a ser una fuetada per qui l'escolta ? Aquesta és la gran qüestió que proposa aquesta singular, però discutible pel·lícula de Damien Chazelle que va triomfar al Sundance, va passar per Canes i pot jugar la carta dels Oscar.

Damien Chazelle parteix de la idea de que el gran jazz és aquell que és capaç de transformar l'experiència de l'oient provocant-li una forta estrebada emocional. En un moment de la pel·lícula, el personatge del professor Terence Fletcher –J.K. Simmons– indica al jove bateria Andrew –Miles Teller– que el jazz contemporani ha perdut la capacitat d'anar al límit per què ja no hi ha música com Charlie Parker, Dizzy Gillespie o John Coltrane. Davant d'aquesta situació el repte dels mestres no és altra que el de crear nous genis disposats a anar fins al final.

Whiplash és una pel·lícula singular perquè funciona com acció de desplegament d'una idea simple i concentrada. Un mestre molt exigent demanarà al jove alumne que vol ser un gran bateria que cada cop vagi més lluny. No n'hi a prou a dominar l'instrument, cal transcendir-ne l'ús, trobar la genialitat per redimir el present i tornar a la gran època clàssica. Tota la pel·lícula no és més que un tour de força entre el mestre i el professor. Quan l'alumne creu que ha arribat a dalt de tot, el professor l'escridassa perquè vagi encara més enllà. Aquesta dialèctica queda exposada des de les primeres escenes i es desenvolupa com si fos una pel·lícula en bucle. Es repeteix la mateixa situació, mentre augmenta la tensió. Damien Chazelle filma la pel·lícula de forma molt rígida, a partir d'un muntatge dialèctic entre mestre i alumne, opressor i oprimit que a vegades resulta agressiu. En l'horitzó de la història s'apunta el tema de la transmissió del coneixement però, també la idea del sacrifici com a camí per poder arribar a la redempció dins del territori de les arts.

És per la forma com parla del sacrifici que Whiplash resulta una pel·lícula molt discutible. Per arribar a ser un geni, cal mortificar-se, cal que les mans del jove bateria sagnin i que aquest destrueixi tot el seu entorn en benefici de la música. Si el jove s'enamora ha de rebutjar a la seva estimada i per arribar a la seva plenitud com a instrumentista ha de suportar estoicament que el seu professor el maltracti com si fos un tirà sorgit de les esferes més sinistres de l'exèrcit. Damien Chazelle justifica l'agressivitat i el sacrifici com a camí cap a la perfecció. El film reivindica el mite del sacrifici com a camí cap a la purificació, fet que implica que l'art sigui vist com una religió.

Whiplash
Direcció: Damien Chazelle Intèrprets: Miles Teller, J.K. Simmons, Melissa Benoist, Paul Reiser Gènere: drama/musical Any: EUA, 2014


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.