Cultura

Crítica

música

Chicago, indestructibles

We're an american band, proclamaven amb orgull Gran Funk Railroad. També ho serien, d'americans com el beisbol, Chicago, entre les bandes amb nom de ciutat que van conquerir la FM en diferents moments dels anys setanta i vuitanta (Boston, Kansas...) i que, dimarts, van actuar durant dues hores i mitja en un Auditori a mig omplir, la qual cosa –segons es va desprendre d'algun dels seus comentaris– va tocar una mica allò que no sona al portaveu del grup, Robert Lamm, acostumat a tenir rendits milers i milers d'espectadors en estadis dels Estats Units.

Davant del famós logo del grup i beneficiats d'un so impecable, la banda va fer justícia als seus llunyans orígens jazz-rock (quan, fa ja 47 anys, van incorporar instruments de veu en una formació de rock, tot deixant bocabadats il·luminats com Jimi Hendrix) i a aquelles meloses balades amb les quals gairebé van inventar un subgènere: If you leave me now, Hard habit to break, Hard to say I'm sorry... cantades, la majoria, per Jason Scheff, substitut l'any 1985 de qui va fer seves bona part d'aquestes cançons, Peter Cetera, i amb la majoria del públic esprement a fons el factor nostàlgia.

Amb protagonisme, encara, dels tres vents del nonet (dos dels quals, com Lamm, pertanyen a l'alineació original del grup), Chicago no van tocar, com van prometre, una cançó dels seus 36 discos, però van defensar amb ofici i estil repertori nou de trinca (Now surt a la venda dilluns) tot evidenciant que, malgrat el gust anyenc de la seva música, encara ha d'arribar una moda que els destrueixi.

Chicago
L'Auditori (Barcelona), 1 de juliol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.