Cultura

música

L'escalfor de l'amor

L'escalfor de l'amor en un bar, cantaven els madrilenys Gabinete Caligari a mitjan anys vuitanta. El bar de l'Élena, però, no és tan sorollós com el que retratava el grup madrileny, més aviat es tracta d'una cafeteria recollida, menuda i ben decorada, amb l'aroma del torrefacte i prou llum per fer pujar el caliu d'una bona conversa. Un espai amb les finestres ben obertes per filtrar un pop lluminós que ha fugit de les guitarres saturades per endinsar-se en una fugida cap endavant a la recerca d'un so atemporal i que es pot reconèixer. Un cafè amb sabor intens, que no perd l'amargor tot i tenir una cullerada de sucre més del recomanat.

Després d'una pausa de sis anys, en què Helena Miquel, juntament amb Òscar d'Aniello i Marc Barrachina, ha fet créixer com l'escuma el projecte Facto Delafé y las Flores Azules, finalment el grup Élena ha reestructurat la seva formació (ha desaparegut Raül Fernàndez, immers en els projectes de Refree, i la direcció musical ha passat a les guitarres de Raül Moya) i s'ha produït un canvi evident en la sonoritat de la banda. Amb Un cafè, setanta matins Élena s'ha afegit a la legió, cada cop més nodrida, de grups catalans que abandonen l'anglès per passar o bé al castellà (Love of Lesbian, Sidonie...) o bé al català (Nisei, Mishima...). Sense complexos, sense manies ni vergonyes, com ha de ser. Ja van tenir un tímid intent d'acostar-se al català en el seu segon disc Present (2003) que no va passar, però, de l'ambigüitat lingüística del nom del disc i de tres temes que només tenien el títol en català ja que estaven cantats en anglès.

En la presentació a la sala Tete Montoliu de L'Auditori el quintet original va sortir reforçat amb el músic Xarli Oliver i una encertada secció de vent que va donar més cromatisme a les cançons de tercer disc d'Élena. Unes cançons que ja han començat a créixer en directe: a En un minut hi han imprès un ritme més funk, Si t'he trobat guanya en bellesa gràcies a la interpretació sentida que contrasta amb l'alegria i la quotidianitat de Plou, i Ara es va convertir en una excel·lent peça de comiat ja que en van accentuar la inquieta base ballable. Tot i que en algun moment va semblar que estava a punt d'escapar-se-li un «dale gas» (la frase que ha fet cèlebre Facto Delafé), Helena Miquel va saber distanciar-se força bé del seu paper en el seu grup germà i va imprimir-hi una personalitat particular i una textura sonora ben diferenciada.

Lloc i dia: L'Auditori, sala Tete Montoliu (Barcelona). 17 d'abril


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.