Cultura

música

A la seva manera

Un suís, un francès, un americà i un espanyol... no, no és l'inici d'un acudit dolent, és l'alineació d'Il Divo, un producte prefabricat (els quatre components van sorgir de càstings) per a tots els públics, amb veus operístiques en un intent per acostar el bel canto al gran públic o a l'inrevés. Els que pensaven que allà on trepitjaven els AC/DC no tornava a créixer l'herba estaven força equivocats. Tres dies després d'arrasar-lo amb un concert incendiari, el Sant Jordi renaixia de les cendres per rebre el quartet triomfador en les llistes de vendes amb, un altre cop, totes les entrades venudes des de feia setmanes. Els dos concerts tenien en comú un escenari monumental, un públic eufòric i segur d'estar assistint al millor espectacle del món i un grup disposat a donar allò que els espectadors li reclamen. Però aquí s'acaben les coincidències. Difícilment algú del públic podria coincidir en ambdós concerts, allà on dimarts hi havia joves amb banyes vermelles de plàstic aixecant el puny, ara hi trobàvem un públic que majoritàriament superava el mig segle i poc acostumat a les cerimònies dels macroespectacles. I allà on hi havia Angus Young fent carreres ara hi havia quatre xicots ben mudats passejant-se com si fos una desfilada de models.

Amb un escenari el·líptic amb una estructura molt semblant al que van usar U2 en la gira All that you can't leave behind l'any 2001, totes les cançons que van interpretar en una hora i mitja de concert (amb vint minuts de mitja part) estaven tallats pel mateix patró i amb la mateixa estructura: inici suau, alternança de veus i final èpic i apoteòsic per fer posar tothom dempeus. Tot amb una interpretació impecable, tot mesurat per aconseguir l'impacte desitjat i sense que cap dels quatre components prengués un protagonisme especial. Acompanyats per una orquestra d'una vintena de músics més un quartet bàsic de pop amb guitarra, bateria, baix i teclats, van desgranar un repertori farcit d'estàndards AOR propis de la FM per adults sense gaire risc, com ara el Bridge over troubled water de Simon & Garfunkel, Nights in white satin de Moody Blues, Without you de Nilsson, The winner takes it all d'ABBA, el My way de Paul Anka i The power of love de Frankie Goes to Hollywood.

Tot i que alguns espectadors anaven mudats com si fossin al Liceu amb talons alts i vestits de nit contrastant amb el ciment del Sant Jordi, també hi havia escenes que difícilment podien viure's al temple de la Rambla com era veure milers de fans il·luminant l'escenari a cop de flaix o trencant un cerimoniós adaggio d'Albinoni amb crits de «guapo» que, sens dubte, passaran a la posteritat ja que el concert s'enregistrava per fer-ne un DVD.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d'abril.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.