Cultura

Crítica

cinema

Mons tancats sense gaires escletxes

En la seva pel·lícula menys valorada, Los amantes pasajeros, Pedro Almodóvar volia parlar de la realitat, concretament de la crisi econòmica, però no trobava cap aeroport per fer aterrar l’avió on havia tancat els seus personatges. En certa manera, el seu problema és que ignorava com s’havia d’aterrar a la realitat. A Madres paralelas fa la sensació que l’avió continua sense trobar un aeroport, Almodóvar vol aterrar i mostrar alguna cosa de la realitat històrica però no sap gaire com fer-ho. El cineasta és fill de la postmodernitat i la postmodernitat reconeix que el món de la faula és un món autosuficient i tancat. Després de les eleccions generals del 77 va practicar a Pepi, Luci y Bom, les “erecciones generales”, cosa que era molt respectable i sacsejava molts dels prejudicis de l’època. Com a cineasta que s’ha format i ha reinventat l’estètica de la postmodernitat, sempre s’ha sentit còmode en els excessos, portant la versemblança fins al límit i sabent-ne treure una bona resposta emocional.

El seu cinema ha tingut interès, els seus artefactes narratius funcionen en tant que mons autòctons fets de referències tretes d’altres obres. En els darrers anys, des de Todo sobre mi madre, no ha parat de buscar com reinventar-se per no quedar atrapat pel seu món. La seva assignatura pendent sempre ha estat trobar un camí que permeti que la realitat penetri en les seves ficcions. Madres paralelas és un nou gir dins la filmografia d’un cineasta que busca l’encaix entre el melodrama i la història. En un moment de la pel·lícula, Janis (Penélope Cruz) retreu a la jove Ana (Milena Smit) que com a jove formi part d’aquells que creuen que no cal remoure la vella memòria. Janis li diu que no sap res del país on viu ni dels prop de cent mil morts de la Guerra Civil encara perduts en els camps on els van assassinar. El gest d’Almodóvar és valent i ha provocat que alguns sectors de la caverna mediàtica el condemnessin. El tema no són les bones i respectables intencions d’Almodóvar sinó quina pot arribar a ser l’escletxa que permeti filtrar un discurs polític sobre l’oblit de la memòria històrica dins del melodrama.

La història de les dues mares que coincideixen a la mateixa clínica i que dona peu a un melodrama peca de voler ser un compendi de temes que estan de moda. En cap moment és excessiu, no és provocador i està atrapat en la correcció actual. Teòricament allò que uneix el melodrama i la reflexió sobre la realitat és la necessitat de no amagar la veritat. Un tema que dins del melodrama està en vies que podrien ser més interessants però que no explora, com el fet de no indagar i no acusar els culpables que van provocar que Ana hagués d’abandonar Granada, la ciutat on vivia amb el seu pare. És cert que al final alguna cosa hi penetra dins d’una pel·lícula que comença recordant que Mariano Rajoy s’inflava a dir que en els pressupostos no hi hauria cap euro per a la memòria, però tot plegat resulta fals. Una de les darreres imatges de Madres paralelas ens mostra les dues actrius protagonistes juntament amb l’actor principal envoltats de la gent del poble, com si volgués demostrar que tots lluiten per una causa comuna. L’escena mostra l’artificialitat de la proposta i posa en evidència que intentar denunciar el feixisme des de la postmodernitat potser un acte de noblesa, però que en el moment de dur a terme l’acció hi ha el risc de caure en el fracàs.

Madres paralelas
Director: Pedro Almodóvar
Espanya, 2021


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.