Cultura

Crònica

Moments que ballen a la foguera

Volver a empezar de nuevo / aunque el viento sople de cara / si hay tempestad, habrá calma / volver a sentir el mmmm...”, canta Maria Arnal, amb el suport del duo vocal Tarta Relena, al final de Milagro, fent una variació de l’inici amb el desig de “sentir el mmmm...”. Amb aquesta cançó, on palpita l’esperit de Violeta Parra, comencen Clamor i els concerts (com ara el que, ocupant-nos, va tenir lloc divendres a les ruïnes d’Empúries, dins del Portalblau) de presentació del disc (evidentment, també una creació de Marcel Bagés amb l’aportació del músic i productor David Soler) deixant lloc a temes anteriors, sobretot de 45 cerebros y un corazón.

Començar de nou com un miracle (encara més en aquests temps de pandèmia) per sentir els balls als peus, recollir fracassos al vol, lluitar pel joc que tot ho torna possible i afirmar la vulnerabilitat que, gens aliena a la feminització, ens farà més lliures i més justos. Fer-ho amb el desig de tornar a mudar la veu, obrint-la a d’altres perquè hi ressonin clamorosament. Ho va anunciar Arnal amb Jo no canto per la veu, tema que batega en el repertori actual encara que en sigui exclòs: “Jo no soc la que veieu / ni tampoc la que s’espera. / Soc un camí de moments / que ballen a la foguera.” La mudança, com una obertura cap a l’inesperat, hi és en el treball d’Arnal i Bagés, que, començant amb la veu i la guitarra, han incorporat les veus de Tarta Relena i la presència de David Soler en una evolució cap a la música electrònica i rítmica que fa que diguin que han arribat a un pop, és clar, mutant. No només això: amb un joc de llums i de fum, l’espectacle s’ha fet teatral, a vegades de manera pròxima a un ritual que convida a l’esperança en un renaixement des de les ruïnes que habitem. Tot s’ha fet més potent, però potser a l’aire lliure d’Empúries, sense caixa acústica i en un espai molt ampli, es va perdre alguna cosa, que a la vegada també és relativa a la intimitat que, encara que pugui semblar contradictori, perviu en la nova proposta.

Regint-se també per la idea de la transformació, lligada a la recuperació i transmissió de memòria, continuen pouant de la tradició popular per donar-hi una altra vida. Sigui amb la inclusió d’una immensa versió d’El cant de la sibil·la, així com amb la represa, en la seva mudança, del commovedor Ball del vetlatori, cant fúnebre per una criatura petita, i de la Polifonia originada en un cant trobat a Castelló que, variant-ne la melodia i la lletra, van enregistrar a l’EP Remescles, acoples i melismes (2015). La majoria de lletres de Clamor són de creació pròpia, però l’espectacle fa present el desplegament vocal de Maria Arnal recordant-nos que Joan Brossa va escriure: “La gent no s’adona del poder que té.” Els espectadors, malgrat que no ens adonem del poder que tenim, vam aplaudir fervorosament, com en el cas de la versió pletòrica del “cant a la vida plena” que Ovidi Montllor va fer “des de la vida buida”. I és així que tot es va fer un “cant a la vida, sí” fins al final, en què, en un concert molt breu, de poc més d’una hora de durada, en què hi va haver lloc per a Tú que vienés rondarme i no per a la gran 45 cerebros y un corazón, van anar apareixent els temes de Clamor, com ara Fiera de mi, Meteorit, definit com una barreja d’un conte fosc de Rodoreda i de poema còsmic de Verdaguer i, per acabar, Ventura, on els cors evoquen un cant de dones en un safareig. Fa cinc anys –Maria Arnal i Marcel Bagés ho van recordar–, van actuar al mateix escenari fent de teloners dels Manel. Hi han tornat havent-se convertit, potser, en el grup musical català més fascinant, més imaginatiu i més joiosament mutant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.