Cultura

Crear sense principi ni fi

La Virreina obre tres noves exposicions de Patricia Dauder, Marcelo Expósito i Andreas M. Kaufmann, artistes que privilegien el procés a l’obra acabada

Ser i fer comunitat. El plaer d’estar i d’aprendre junts. Fugir de la idea que els coneixements són una pluja que un ésser diví fa caure sobre no se sap ben bé qui. Per aquí anirà el programa dels pròxims quatre anys de la Virreina Centre de la Imatge, segon round del projecte del director Valentín Roma per reinventar el paper de les institucions artístiques en un moment en què la seva utilitat social i fins i tot cultural es posa en dubte, per dir-ho d’una manera suau.

Les noves exposicions que passaran l’estiu a l’edifici de la Rambla vindrien a ser un manifest d’aquesta voluntat de crear coixins d’afectes i d’efectes que facin un tomb al terme tan tristament banalitzat que és l’art. Patricia Dauder, Marcelo Expósito i Andreas M. Kaufmann tenen poc a veure, però pouen de corrents subterrànies similars: tots tres comparteixen context, el barceloní, i entenen la pràctica artística com un procés lent, pausat, porós, orgànic i amatent a les contingències.

Capes d’imatges

“Miro el paper blanc penjat a la paret. No sé què és el que vull fer, però sé que hi ha alguna cosa que vull fer. Quasi tocant el paper amb la cara, dibuixo les primeres línies. Comença a aparèixer una ombra estranya. Paro. Ho miro des de lluny. El procés es repeteix. No hi ha un principi ni un final. El principi d’un dibuix és la continuació d’un altre. Mai he tingut la sensació d’acabar un dibuix. Passen els dies, i encara no sé què vol dir. S’exposa i continuo sense saber què representa. Mentrestant, penso també en el que està succeint fora de l’habitació, a l’exterior. Imagino una sèrie de paisatges i situacions. Començo pensant en un objecte que he vist avui al carrer i acabo pensant en espais irreals. L’espai del meu estudi és el que conté els meus pensaments. El carrer, la visió inconscient. Penso a anar a zones suburbials de la ciutat. Agafaré el metro i no sé què aniré a trobar. Terreny, marges de carretera, zones abandonades...” Tot el que deia Patricia Dauder (Barcelona, 1973) el 2001 al catàleg de la col·lectiva Gargots que va comissariar Jaume Vidal a la galeria Sicart de Vilafranca ressona a l’exposició Sòl i subsol, de la qual ha tingut cura Carles Guerra, exdirector de la Virreina i de la Fundació Tàpies, on inicialment estava previst fer-la.

El 2015, Dauder es va desplaçar a la parcel·la marginal amb què havia somiejat: un solar de vegetació frondosa de l’Hospitalet, que va netejar pam a pam per tot seguit enterrar-hi un conjunt d’obres del seu estudi del Poblenou. Aquí, a la intempèrie, s’hi van estar dos mesos, sotmeses a la degradació ambiental que en alguns casos va provocar la seva desaparició i tot. L’artista va adoptar l’actitud d’un arqueòleg per registrar l’acció en una sèrie de diapositives que evoquen reminiscència. Aquesta naturalesa etèria de les formes impregna també dues cambres de la Virreina folrades de motius visuals estampats sobre paper japonès. Sembla ben bé que levitin.

Dauder pertany a l’estirp d’artistes que als anys noranta va entomar la precarietat de les feines creatives retornant a allò fundacional de l’art, el dibuix, que havia quedat relegat per les expressions grandiloqüents de la dècada anterior. Tenia a l’abast l’humil llapis i alhora la tecnologia digital domèstica per fer cinema experimental. A la Virreina, presenta la seva última pel·lícula, Insulana, amb un anacrònic projector de 35 mm tan fràgil i inestable com les imatges que escup, sobreposades a la manera de metàfora de les capes del pas del temps: pertanyen al paisatge inhòspit de l’illa de Faial, a les Açores, on el 1957 es va despertar un volcà de les entranyes de l’oceà que la va llepar de lava. Mig segle després, l’artista va explorar aquest lloc cobert de cendra solidificada mentre notava sota els seus peus el cruixir dels vestigis de les cases que van haver d’abandonar els habitants de l’illa. La cinta, misteriosa i delicada, deixa moltes portes per obrir.

Capes de gents

El treball heterodox de Marcelo Expósito (Puertollano, 1966) també són sediments, de fets passats i presents, de geografies i de gents. “L’art és una disciplina sempre col·lectiva”, sosté Expósito, encreuament d’artista i activista de qui la Virreina desplega la primera retrospectiva. “Estranyament, és un dels últims de la seva generació que no la tenien”, diu Valentín Roma, que en signa el comissariat junt amb Cuauhtémoc Medina, conservador del Museu Universitari d’Art Contemporani de Ciutat de Mèxic, on la mostra es veurà més endavant.

L’exposició s’ha plantejat com un dispositiu tentacular que no jerarquitza cap format per sobre d’un altre. Projectes artístics, editorials, pedagògics i documentals, generats durant quatre dècades, s’entrelliguen també sense un principi ni una fi. A Expósito, reticent a la nomenclatura convencional de l’art, li agrada denominar els seus treballs “útils d’agitació”. Aquests diguem-ne prototips travessen totes les crisis que s’han anat succeint, i llastimosament encavalcant, des dels anys vuitanta, i conjuguen teoria i pràctica “de defensa i de resistència contra l’hegemonia neoliberal”.

L’exposició és “torrencial”, adverteix Roma, i demana al visitant el mateix que l’artista militant hi ha invertit: temps i esperit crític. Els artefactes més llunyans d’Expósito, exdiputat al Congrés per Podem, continuen parlant un idioma vigent, com el que va presentar el 1990 a la desapareguda Sala Montcada, Les urnes de l’honor. En plena eufòria prèvia dels Jocs Olímpics, va concebre una instal·lació que alertava dels efectes que tindria aquella modernització depredadora: “L’esborrament de memòries populars i subalternes.” No es va equivocar. La peça, que ha estat rehabilitada a la Virreina, són les reproduccions a escala real i en forma de caixes de llum de les tombes dels líders anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, tots tres enterrats al cementiri de Montjuïc. En les làpides de la intervenció artística, Expósito hi va suprimir els seus noms però, si es vol, hi ha prou dades per identificar-los.

Per cert que la retrospectiva du per títol Nova Babilònia, manllevat del que va ser el projecte de ciutat ideal que l’artista holandès Constant Nieuwenhuys va desenvolupar durant dues dècades, a partir del 1956. El seu model d’urbs, considerat l’última gran utopia d’Europa, posava la vida de les persones al centre de tot, cosa que no n’hauria de ser cap, d’utopia. El treball, s’imaginava Constant, el farien els robots i així la gent es podria dedicar a temps complet a la creació en el seu sentit més pur i net: com un joc.

Capes de pantalles

Aquest instint lúdic domina la pràctica artística d’Andreas M. Kaufmann (Zuric, 1961) per portar a un altre terreny menys gastat els debats de la ideologia que s’amaga en el progrés tecnològic. Kaufmann ho fa divertit, però a les capes més profundes de les seves instal·lacions hi ha agror. La peça central és 13 homes cecs que caminen, una amalgama de monitors de vídeo, minicàmeres de vigilància i metrònoms que construeixen una atmosfera pertorbadora i angoixant a la petita sala Miserachs de la Virreina. Hi ha un excés d’imatges i de sons, però el que hi regna és el buit més absolut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.