Cultura

Expiació, desastre i extermini

Adesiara edita ‘Als estatges de la mort’, de la premi Nobel jueva alemanya Nelly Sachs, en versió de Feliu Formosa

L’ obra creativa de Sachs començà amb la Xoà, no va voler reeditar mai l’escrit abans

Nascuda al barri berlinès de Schöneberg dins la comunitat jueva, Nelly Sachs va aconseguir fugir del nazisme el 1940 quan tenia 49 anys i instal·lar-se a la ciutat d’Estocolm, recolliria el premi Nobel de literatura del 1966 i moriria el 1970. Sachs va ser una activista incansable, amiga de les influents Selma Lagerlöf i Hilde Domin. També un dels grans testimonis, pràcticament després de la guerra, a deixar constància de les atrocitats dels alemanys.

La modèlica editorial Adesiara presenta Als estatges de la mort, de la premi Nobel jueva alemanya en versió de Feliu Formosa i un epíleg enriquidor d’Heike van Lawick. Les últimes vegades que vaig veure Formosa, enmig del confinament, per rebre el premi que li va donar la Fundació Jesús Serra, em va explicar la il·lusió que li feia publicar els poemes esfereïdors de Nelly Sachs, un projecte que corona tota una vida de traducció i divulgació de la literatura alemanya.

I la fa fluir quan al poema Cor de les estrelles canta: “Nosaltres, les estrelles, nosaltres, les estrelles, pols que camina, brilla canta...” Per primer cop en català ens arriba el testimoni de la desfet: expiació, desastre, guerra i extermini, que el lirisme de Sachs va contenir per sobre de qualsevol al·legat polític. Concebut des del 1943 i publicat el 1947, Als estatges de la mort constitueix una de les crides més impressionants i pertorbadores que s’han escrit mai perquè els estralls de la Xoà no siguin oblidats. Nelly Sachs hi obre una via poètica per dotar de veu els morts a fi que ens recordin, sense subterfugis, els horrors dels camps de concentració (el recull s’inicia precisament amb una colpidora invocació a “les xemeneies”), els éssers estimats que ja no hi són, els destins de tanta gent anònima truncats de soca-rel o els col·lectius desfets pel desastre. I aconsegueix que els estatges de la mort continuïn presents dins nostre perquè, entre tots, maldem perquè no tornin a existir: “Oh les xemeneies concebudes amb enginy damunt els estatges de la mort, quan el cos d’Israel es va alçar en ful per l’aire... Com un escura-xemeneies el va rebre una estrella que es va tornar negra, ¿o era un raig de sol?”

El volum, que és una delícia per aquest estrany segon Sant Jordi pandèmic, té un esclaridor i oportú epíleg de la traductora Heike van Lawick, que ens situa també en l’aventura de Formosa amb el llibre: “Feliu Formosa comparteix amb Nelly Sachs un continuat compromís cívic i també el recurs a l’escriptura com a ajuda per enfrontar-se amb dificultats vitals en circumstàncies molt adverses, entre altres coses. Un dels poemaris més importants de Formosa, el Cançoner, és el resultat d’aquest «esforç sobrehumà» en què «són compaginades una situació depressiva diagnosticable clínicament i una creació que salvava, en darrera instància, tot alló que havia de sobreviure, encara que només fos per explicar la mort i rebel·lar-se contra ella», com relata ell mateix al diari El present vulnerable (1979, reeditat el 2018). L’any 1974 havia mort Maria Plans, la primera dona de Feliu Formosa. En aquells moments difícils, a més, traduïa al català Georg Trakl (Helian i altres poemes, 1978), al castellà Friedrich Hölderlin (La muerte de Empédocles, 1974), i inicià una traducció, després abandonada, de les Elegies de Duino, que pertanyen a l’època tardana de Rainer Maria Rilke. Tots tres autors tenen una certa relació poètica amb Nelly Sachs...”

Van Lawick ens diu que quan Nelly Sachs rebé el premi Nobel, juntament amb Xemuel Yossef Agnon, el 1966, tenia setanta-cinc anys. El llibre que l’havia donada a conèixer com a poeta, In den Wohnungen des Todes (Als estatges de la mort), es publicà el 1947, quan en tenia més de cinquanta i vivia a Suècia, exiliada. Tota l’obra de pes d’aquesta autora es deu als horrors que hagué de viure, com ella mateixa remarcà en diverses ocasions: “La seva obra creativa començà amb la Xoà. De fet, la mateixa Nelly Sachs no va voler reeditar mai el que va escriure –i havia començat de ben jove– abans d’haver de fugir de l’Alemanya nazi.”

Sachs ens parla de ganivets entra la vida i la mort, de construir cases noves, dels fums de les xemeneies amb els seus compatriotes aniquilats pels nacionalistes alemanys. Els cants no cessen mai com si estiguéssim en una oració de difunts: “Nosaltres, les ombres, oh nosaltres, les ombres! / Ombres de botxins / lligades a la pols dels vostres crims / ombres de víctimes / dibuixant en un mur el drama de la vostra sang.” Les crisis creatives i psicològiques van marcar la seva evolució al costat d’aquests primers poemaris de postguerra, que reflectien el trauma que van representar la guerra i l’holocaust. Van Lawick incideix en el tema afirmant que, tal com comenta Margaretha Holmqvist, “Nelly Sachs tenia sentiments de culpabilitat, com molts altres supervivents de l’holocaust, i que es traduïen en una por que anava creixent amb els anys. I deia que per això inicià una nova via poètica amb què dotà de veu els morts. Va escriure entre el 1943 i el 1946 els poemes que integren Als estatges de la mort. Dedicat explícitament «als meus germans i germanes morts», va aparèixer a Aufbau Verlag (Berlín Oriental), a la primavera del 1947, amb un tiratge de 20.000 exemplars i una edició especial de 200 exemplars numerats; totes dues versions contenien onze dibuixos de Rudi Stern.” Ara els tenim en català en una edició superba.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.