Cultura

Patrimoni de dol

El Museu de Lleida va enviar ahir al Museu de Barbastre les últimes 42 obres d’art de la Franja que la justícia aragonesa va sentenciar que no li pertoquen

“Ens heu fallat”, van etzibar els ciutadans concentrats als polítics catalans

Ahir a dos quarts d’onze clavats del matí va sortir del Museu de Lleida el camió que havia de transportar al Museu de Barbastre l’últim lot de béns de la Franja (42 dels 111) sentenciat per la justícia aragonesa. El procés per separar-los del lloc on han residit 125 anys havia començat una hora abans i va transcórrer de principi a fi enmig d’un silenci gairebé impertinent.

Molts periodistes i pocs ciutadans van seguir aquest moment especialment dolorós per als que s’han trencat les banyes durant un quart de segle per impedir-lo, pagant-ne preus molt alts. Els treballadors del museu, amb Josep Giralt, el seu director, al capdavant, van portar la humiliant tasca de supervisar com es carregaven les peces amb un gran sentit de la responsabilitat. Sols, com ja hi van estar en les tres altres trameses de la col·lecció reclamada, i sota una pressió insofrible que han rebut per tots cantons, també d’aquí. En la d’ahir, a més, s’acomiadaven, qui sap si per sempre més, d’obres mestres (17) que lluïen a les seves sales.

Cap patró del consorci del museu, presidit per la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, va presenciar a peu de carrer el desnonament de l’art de la Franja. Però hi eren tots, tancats a dins, esperant que comencés, a les onze, l’acte “reivindicatiu” organitzat pel Cercle d’Amics del museu. La concentració va reunir unes 400 persones i va ser de tot menys condescendent amb els polítics de les administracions que integren l’ens de governança del museu, que es van fotografiar l’un al costat de l’altre amb un clavell a la mà. També hi era el bisbe Giménez Valls, però ell no va sortir tan malparat de les crítiques.

“No sou benvinguts”. “Gràcies per res”. “No heu fet res”. La indignació era ran, però es va manifestar amb elegància. L’adversari és el govern i el bisbe d’Aragó, reconeixia tothom, però per què el país s’ha rendit “incondicionalment” al seu embat? Aquest era el sentiment, de ràbia i d’impotència, que hi havia ahir a la plaça del museu.

“Ens heu fallat”, els va etzibar el vicepresident del Cercle d’Amics, Manuel Larraga, enfilat a l’escenari on va actuar el duet Lauzeta (“Quina justícia és aquesta?”, clamava el seu cantant, Joan Baró) i on, a pocs metres, el grafiter Santiago va crear un mural amb les obres més emblemàtiques que, dit per ell, “se’ns han emportat”.

En el seu discurs, Larraga va entrelligar passat, present i futur. Passat: un bisbe, Josep Meseguer, que a finals del segle XIX va rescatar unes peces que literalment s’estaven “podrint” a les esglésies que des de feia vuit segles formaven part de la diòcesi de Lleida. “El rector de Buira li va dir que no creia que el frontal d’altar arribés a Lleida, de tan corcat que estava”. Avui és una de les peces icòniques del fons. Present: unes institucions catalanes que “han estat callades” durant aquest saqueig que s’ha fet per capítols des del 15 de febrer. Futur: “Anem tots a l’una per recuperar el que ens han pres i per evitar que ens prenguin res més.” Mesures que proposa l’entitat lleidatana: el pronunciament del Parlament per continuar pledejant pel retorn de les peces, si cal als tribunals europeus. Buscar aliats arreu, a Catalunya, a Espanya (que en la comunitat d’especialistes hi són, però no s’han buscat) i al món, tal com ha fet el MNAC amb les pintures murals de Sixena. I fer campanya per difondre els orígens del que és el segon museu diocesà més antic de l’Estat, fruit de l’heroica operació de salvaguarda del bisbe Meseguer. Hollywood ja n’hauria fet una gran producció.

Ponsa no va fer autocrítica. Només, i tímidament, de comunicació. “Potser hem treballat més que no pas hem explicat”, es va limitar a dir rodejada d’una munió de periodistes que la van escometre a preguntes incòmodes. Sobre la passivitat per frenar el desastre: “Crec que hem fet tots els passos.” Sobre la falta d’empatia amb els treballadors del museu: “Ningú em pot acusar de no haver estat al seu costat.” Sobre la diferència radical amb la manera com van marxar fa tres anys les obres de Sixena: “Ja sabem on condueix la desobediència.” “Jo l’11 de desembre del 2017 no hi era”, va concloure Ponsa. Qui sí que hi era, diluït en la massa de ciutadans, era el president Quim Torra, que ahir va publicar un missatge a les xarxes socials que s’acosta bastant a les sensacions que regnaven ahir a la plaça de la resistència de l’art de la Franja: “Als catalans ens hauria de caure la cara de vergonya per permetre un robatori així del nostre patrimoni.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.