Societat

Privats de la infantesa

El primer cop que va veure aquesta fotografia presa per Manuel Moros, de refugiats republicans arribats a França, va ser a la revista Presència, fa cinc anys. “Aquest sóc jo”, va exclamar Ramon Dameson, assenyalant el nen ros, de 8 anys, que mira a càmera. La seva mare és al darrere. És el gener del 1939, són a Portvendres i han acabat de passar la frontera. Ara en Ramon té 83 anys, però recorda amb la mateixa minuciositat amb què dibuixa –professionalment ha estat dissenyador– tots els detalls d'aquells dies. La nit del 20 al 21 de gener de 1939, un cotxe amb funcionaris de la Generalitat els ve a buscar a casa seva, a la Garriga. El pare d'en Ramon era home d'ERC, com l'oncle, Andreu Dameson, un prestigiós dibuixant, relacionat amb la Generalitat. “A mesura que s'apropava la frontera, el pas s'alentia; la mare em deia ‘no miris', perquè no veiés la gent morta a les carreteres.” A la frontera separen homes, dones i nens. I després intenten separar-los de la mare. En Ramon encara s'emociona en recordar els crits d'“els fills, no!' de la mare. Finalment, arriben plegats, tots tres, a Perpinyà.

Malgrat la duresa del moment, en Ramon lloa la gratitud de la població local: a Portvendres un grup de pescadors els paga l'esmorzar; a Perpinyà, Juan Carrión, un francès fill de Cartagena que els veu desvalguts al carrer, els ofereix casa seva, un gest providencial d'algú a qui no coneixien de res. Després, Carrión ajudarà el pare i l'oncle a sortir dels camps. Per sempre més mantindran relació amb aquell “home humil”, amb parada al mercat de verdures, que ajudarà d'altres refugiats. “Gràcies al seu gest, dues famílies es van retrobar; si no hagués estat així, qui sap el que ens haguera pogut passar”, comenta. El pare s'escapa de nit d'Argelers i aconsegueix arribar a casa de Carrión, després de nombroses penalitats al camp. L'oncle en surt disfressat de senyor luxós i manaire, en un truc propi de l'artista que era i després marxarà a Buenos Aires. Quan saben que el pare és a cals Carrión, surten de París (s'havien instal·lat a casa de la muller d'Andreu Dameson) en tren cap a Perpinyà. La mare insisteix que no els cal viatjar en primera classe i finalment aniran en turista. Això els salva d'estar entre les víctimes del descarrilament d'aquell tren. El pare, que els creia morts, els rep entre plors. Viuran a Perpinyà fins al 1943, fins que la Segona Guerra Mundial els empeny a tornar a la Garriga: “Tornem aquí i encara hi ha el pa negre i les cartilles de racionament.” La tragèdia que havia començat el 1936 encara no havia acabat. “Tant el meu germà com jo tenim la certesa que la guerra i la postguerra ens van privar de ser infants.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Espanya registra 31.785 nous positius per Covid-19 i 31.411 morts, 179 més que divendres

Madrid

Un estudi en una escola rural de l’Empordà conclou que no n’hi ha prou amb els símptomes per diagnosticar la Covid-19

Figueres
OLOT

La indústria càrnia, qüestionada en una concentració a Olot

Madrid defensa una reducció en la incidència de la Covid-19 durant les dues últimes setmanes

Madrid

Mor el conductor d’un turisme en una col·lisió amb un camió a Alpicat

alpicat

Al 74% de les aules no es pot mantenir la distància de seguretat, segons una enquesta de CCOO

Barcelona

Vergés insta Ayuso a actuar de forma més contundent en lloc de “tapar les seves vergonyes comparant-se amb Catalunya”

barcelona

Illa es reuneix aquesta tarda amb el conseller de salut de Madrid per valorar les mesures aplicades

madrid

Torna a baixar el risc de rebrot i la velocitat de contagi

Barcelona