Política

anàlisi

Si no canvia res, canviarà tot

Mentre el primer ministre francès, Manuel Valls, anunciava ahir al matí que no alteraria la línia del seu govern pels resultats en les eleccions europees, algú a la seu del Front National deuria celebrar les paraules del primer ministre com un apèndix de la històrica victòria del partit. La formació frontista, gran triomfadora dels comicis comunitaris a França amb una quarta part dels vots, fa temps que va conformar la seva estratègia política com una clara contraposició: entre ells i la resta de la casta política; entre els representants del poble i els dels mandataris de tòpic fàcil i remeis que no arriben; entre la França dels francesos i la Unió Europea dels buròcrates. Que l'endemà de la desfeta socialista, que amb un 13,88% dels vots va assolir els seus pitjors resultats en unes europees, sortís la cara visible del partit i del govern a dir que la situació era greu però que no pensaven canviar res, representa una nova victòria per al partit de la infal·lible Marine Le Pen.

L'erràtic rumb polític i sobretot econòmic de l'última legislatura de la UE té molt a veure amb uns resultats que s'han de contextualitzar en la manca de solucions aportades per Europa als països del sud, i en la complicitat que projecten els partits majoritaris amb una classe política europea que els francesos perceben com a inoperant, ineficaç i opaca, i fins i tot de directament inintel·ligible. A això, el Front National hi ha afegit la manca de rival domèstic. El partit socialista i la UMP, barallats amb si mateixos i allunyats de la ciutadania a través de corrupteles, cuites partidistes i discursos enllaunats que parlen de creixement, de solidaritat, de justícia social, però que no resolen res, han posat en safata de plata l'ascens d'una Le Pen que els tracta de: “PSUMP”. Especialment sagnant és el cas del partit del govern, un caos representat en la figura del president, François Hollande, i en la de Valls. Tan diferents l'un de l'altre com ho són els postulats amb què el partit es va emportar les eleccions presidencials del 2012, i les polítiques que el primer ministre, miraculosament encara popular, tracta d'implementar amb tenacitat. “Cal anar més ràpidament en les reformes”, repeteix, com un robot tenaç, des que va ser l'escollit per Hollande per aprimar l'Estat francès en 50.000 milions d'euros. Aquest discurs amb tuf de Brussel·les el contradiu la cap del FN atiant el discurs de l'enemic exterior que posa pals a les rodes dels francesos. I l'enemic no són només els immigrants, ho és també la UE, que imposa l'austeritat i decideix els pressupostos, i ho són els polítics, als quals ja els va bé que continuï l'statu quo.

Com a mostra de tot plegat, cal prestar especial atenció a qui va votar diumenge el FN. No sorprèn el suport dels joves. Aquest col·lectiu es va abstenir en un 70%; però, entre els que es van acostar a les urnes, un 30% dels seus vots van anar al partit de Le Pen. Decebuts per l'Europa actual, la que coneixen i l'única que han viscut, i preocupats segons totes les enquestes pel seu futur, són també els més allunyats cronològicament de la idea de l'antic FN diabòlic, obertament feixista i negacionista, per molt que Jean-Marie Le Pen, s'esforci esporàdicament a recordar que encara batega. Els altres col·lectius que aposten pel partit frontista són el dels treballadors (38%) i el dels obrers, on el FN gairebé va obtenir majoria absoluta (48%). Dit en altres paraules, amb tots els asteriscos que es vulguin posar per tractar-se d'uns comicis en clau europea i no nacional, el partit va tenir el suport dels votants del futur i de les classes populars. “És un dia històric per a França i per als francesos, no per al Front National”, s'esforçava a repetir Le Pen diumenge, jugant un cop més a assimilar el triomf del seu partit amb el triomf del poble.

La líder del FN ja no amaga, no li cal, que les ambicions de la formació apunten al 2017, a una cursa per ocupar l'Elisi en la qual els sondejos la situen avui arribant a la segona volta. Raons no n'hi falten. Més enllà dels excel·lents resultats de diumenge, la sensació que deixen els comicis és que no només s'ha trencat el vincle entre els francesos i Europa, sinó també entre els ciutadans i la classe política tradicional, l'establishment. Però cal recordar també que el vot dels francesos diumenge va voler dir, per sobre de tot, que refusen l'Europa actual, i no pas que donessin a l'extrema dreta, almenys per ara, el mandat de governar, tal com demostraven tres sondejos la nit electoral, coincidents en el fet que els francesos van votar majoritàriament en clau europea. Per molt que Marine Le Pen reclami que cal dissoldre l'Assemblée Nationale perquè ja no representa el poble, i que enalteixi amb més convenciment que mai que el FN és el “primer partit de França”. És innegable que diumenge va ser-ho, però el 2017 encara queda lluny.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Denúncies d’abusos i tortures a presons a manifestants opositors a Lukashenko a Bielorússia

Minsk

Trump anuncia que Israel i els EAU han acordat establir llaços diplomàtics

Washington

L’Advocacia de l’Estat estudia si porta al Tribunal Constitucional les resolucions del Parlament sobre la monarquia

Madrid

Justícia ha expedit 4.136 documents de nul·litat dels judicis franquistes

Barcelona

Els treballadors del Parlament rebutgen “qualsevol pressió” als funcionaris de la cambra

Barcelona

Sánchez allarga la mà als alcaldes en el xoc pels romanents

madrid

Suport a Muro dels lletrats del Parlament

barcelona

La defensa dels Pujol no veu cap indici d’un ens criminal

barcelona

Aposta històrica per Harris

Washington