Política

De l’home al màrtir

El 4 de gener del 1934, poc després de la mort de Francesc Macià, el setmanari satíric El Be Negre publicava una vinyeta dedicada a Lluís Companys, el seu successor al capdavant de la presidència de la Generalitat. Hi apareixia entrant al Palau i un bidell li preguntava: “Ja és ben catalanista, senyor Companys?”, a la qual cosa ell responia: “Més que no pas era mariner quan vaig ésser ministre.” Com acostuma a succeir, la sàtira és una forma ben aguda de reflectir la realitat. I, en aquest cas, era ben notori que hom qüestionava no només el catalanisme de Companys, sinó també la seva capacitat per assumir la presidència de la Generalitat, sobretot després del carisma de l’Avi. De fet, en una altra vinyeta, publicada pocs dies abans al mateix setmanari, Companys era presentat com una figura diminuta asseguda en una poltrona enorme. A sota del dibuix, el polític, amb un posat melangiós, reconeixia: “Em sembla que em va gran”.

De Companys ningú en discutia el seu compromís social, ni tampoc el seu republicanisme. N’havia donat proves com a periodista incansable; com a advocat laboralista en els anys complicats del pistolerisme, i també com a regidor primer i diputat després. Altrament, la seva audàcia havia quedat perfectament acreditada el 14 d’abril de 1931, quan havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona; fins i tot minuts abans que ho fes Francesc Macià des de l’altra banda de la plaça. Però sí que se’n qüestionava el seu perfil catalanista. De fet, en alguna altra vinyeta, en aquest cas publicada l’estiu del 1932, en ple debat estatutari, se’l responsabilitzava directament d’acceptar sense manies les retallades de l’Estatut a canvi d’una “casaca de ministre”; una aspiració que va aconseguir el 1933, ni que fos per uns pocs dies.

La imatge de Companys va canviar de dalt a baix el 1934, amb la tramitació de la llei de contractes de conreu. El conflicte generat per la suspensió de la norma per part del Tribunal de Garanties Constitucionals, afegit a la lentitud dels traspassos de competències, va atiar la tensió entre els governs de Barcelona i Madrid. Companys va respondre amb la retirada dels diputats catalans del Congrés i l’aprovació, per part del Parlament, de la mateixa llei que havia estat suspesa. Una revolta política en tota regla. Quan va caure el govern del radical Ricard Samper i es va anunciar la formació d’un executiu amb la CEDA antiautonomista, el conflicte va arribar a un camí sense retorn aparent. I Companys s’ho va jugar tot a una carta el 6 d’octubre, quan va encapçalar la proclamació de “l’Estat Català en la República Federal espanyola”, convençut que la revolta tindria una repercussió estatal i un suport popular. Però no va ser així i, l’endemà, va sortir del Palau de la Generalitat emmanillat i convertit en un cadàver polític. Però l’assumpció de responsabilitats i la màgia de les urnes van fer que alguns mesos després, amb la victòria del Front Popular, hi tornés convertit en un símbol. I, en aquesta ocasió, no ho era només del catalanisme, sinó també de les esquerres espanyoles, com ho prova el trajecte triomfal que va fer des del penal d’El Puerto de Santa María, on havia estat reclòs, fins a Madrid.

Amb el cop d’estat del 18 de juliol del 1936, Companys va intentar mantenir el pols en tot moment, malgrat les dificultats de gestionar una revolució que havia desbordat de ple els poders tradicionals, les tensions creixents amb el govern espanyol i les picabaralles del bloc antifeixista, que van conduir als fets de Maig del 1937. La guerra es va perdre; i el 5 de febrer del 1939, quan va travessar la frontera a través del coll de Lli, Lluís Companys era el símbol d’un país vençut, abocat a l’oblit. La història posterior ha estat abastament explicada. Després de l’ocupació de França per part de l’Alemanya nazi, el país veí es va convertir en una immensa ratonera. Companys havia estat advertit de la necessitat de fugir; però es va resistir a fer-ho. I el 13 d’agost de 1940 va ser segrestat per la Gestapo i lliurat il·legalment a les autoritats espanyoles. Abans d’arribar a Barcelona va ser traslladat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, on va ser torturat i vexat. Els policies franquistes el mostraven com si es tractés d’un animal de fira i li llençaven cacauets, monedes o trossos de pa sec. El dia 3 d’octubre, finalment, va ser traslladat a Barcelona, on l’esperava un consell de guerra sense cap mena de garantia legal. L’acusació en sol·licitava la pena de mort per la seva trajectòria al capdavant de la Generalitat i per haver-se “oposat al Alzamiento Nacional”; una ironia del destí. El 14 d’octubre va ser condemnat a mort i l’endemà, a primera hora del matí, va ser traslladat fins al fossar de Santa Eulàlia. Poc després, el brigada que dirigia el piquet d’execució va donar l’ordre de disparar. Aquell dia va morir Lluís Companys, l’home, però va néixer el president màrtir.

El perfil Lluís Companys 123è President de la Generalitat de Catalunya (1882-1940)


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

12 diputats francesos volen generar un “clima d’opinió” per resoldre el conflicte polític català

barcelona

ERC sobre l’acord dels pressupostos: “Cal continuar treballant en el que es va pactar a la investidura”

Madrid

Borràs, sobre els pressupostos: “No podem donar el ‘sí’ a canvi de res”

Madrid

La JEC autoritza l’homologació de butlletes i sobres electorals descarregables des d’Internet per al 14-F

barcelona

Forn demana relleus a l’independentisme: “Algunes persones s’han d’apartar”

Barcelona

El president de la mesquita de Ripoll afirma que Es-Satty tenia “dues cares”

Barcelona

El PDeCat assoleix un preacord amb el govern espanyol per votar Sí als pressupostos de l’Estat

Madrid

El mapa de referència

Barcelona

Borràs arrasa en les primàries i serà la candidata de JxCat

barcelona