Cultura

L’art que ens ha donat vida

Deu experts valoren el més i el menys estimulant de la temporada expositiva trasbalsada per la pandèmia

David G. Torres: “El que més m’ha agradat ho han fet dones comissàries, i em fa feliç”
Jo Milne: “El 2020 ens deixa diàlegs enriquidors entre passat, present i futur”

Això no és una llista. I encara menys un rànquing. Però sí que pretén ser un balanç de la temporada artística de l’any marcat per la pandèmia. Hem demanat a deu veus de l’art (periodistes, crítics, comissaris, historiadors, artistes i galeristes) que assenyalin projectes en què els ha estimulat transitar, però també allò que els ha decebut o que és símptoma que les coses es podrien, s’haurien de fer d’una altra manera. El negre 2020 ha tingut colors soterrats. En tot cas, l’art ens ha acompanyat. Per sort.

Jaume Vidal, periodista

“Balanç de l’any? Balancí, més aviat. El món de l’art ha anat d’un cantó a l’altre, però sense moure’s de lloc. És això negatiu? No! Aquest balanceig provocat per la situació incerta prendrà forma aviat de propostes creatives renovadores. Les crisis activen la creació. D’exemples, tants com artistes, cito els Autorretrats que va publicar a Facebook Agustín Fructuoso. Més optimisme: davant el catastrofisme que albiren certs cercles artístics, jo em sento feliç de tenir William Kentridge al CCCB; em satisfà el contrast educatiu de peces contemporànies amb obres d’altres èpoques al MNAC; m’agrada recuperar un passat tan present com el de Fina Miralles al Macba i tenir una dosi de friquisme il·lustrat amb la mostra sobre vampirs a CaixaForum. I optimisme n’han destil·lat els premis GAC, amb guardonats de nivell com la mostra de Gonzalo Elvira que ha barrejat intel·ligència, ètica i història a la galeria RocioSantaCruz.”

Roberta Bosco, periodista

“L’any de la nostra debilitat. L’art tancat i congelat no ha aconseguit, ni com a col·lectiu ni a través dels seus protagonistes, demostrar la seva importància per a la subsistència de moltes persones i per gestionar la complexitat del present. Les tecnologies han ratificat el seu poder, però els museus s’han centrat a digitalitzar tot allò analògic en lloc d’apostar per formats inèdits i creatius, tal com es va intentar amb la descentralització del festival Ars Electronica a Barcelona. És indicatiu que, en l’allau de canvis i cancel·lacions, aflorés un artista com Jordi Abelló, forjat en circuits heterodoxos i en formats atípics. Destacaria el Museu Picasso, que ha capejat la falta de turistes amb les investigacions de Jamais i Els quaderns; les mostres memorables de William Kentridge al CCCB i de Malini Nalani a la Fundació Miró; la inauguració del centre de fotografia KBr amb Bill Brandt; la valenta i insòlita Obres els dipòsits, i la determinació de molts galeristes. L’art no és un entreteniment col·lateral, sinó quelcom imprescindible.”

David G. Torres, crític i comissari

“Barcelona ha tingut èpoques amb una creació independent molt potent. Ara, també la té, amb la diferència que hi ha unes institucions articulades que no paren de queixar-se de la manca de recursos. Però el cas és que on no n’hi ha de veritat és a la base. Per què el suport a l’art contemporani es fa de dalt cap a baix i no a la inversa? I si provéssim de donar els diners directament als creadors? La desconfiança és molt gran, i cansa. Això com a prèvia. Com no podria ser d’una altra manera, la majoria de coses que m’han agradat d’aquest 2020 les han fetes dones comissàries, i em fa feliç. Destaco tres exposicions, de tesi: tesi, aquella cosa que semblava ja del passat i que torna per posar moltes idees sobre la taula. Ella, l’ull, el dit, la mà, a la galeria ADN, a cura d’Alexandra Laudo, amb aquesta mirada tan complexa, i alhora tan propera, que sempre té de les coses; Esdevenir immortal i després morir, a la Capella, de Caterina Almirall, que hauria pogut ocupar el doble d’espai, i So lazy, al CaixaForum, de Beatriz Escudero i Francesco Giaveri, una proposta molt intel·ligent. No és que m’hagi decebut, però sí que esperava una mica més d’ambició a l’exposició Acció del Macba. Per dir-ho de manera positiva, ha donat una visió molt aproximativa a l’escena dels noranta. Hi falten moltes coses.”

Cristina Masanés, periodista i escriptora

“Els de territori hem anat poc a ciutat, aquest any. Tampoc ha fet falta; aquí també passen coses, sovint amb recursos discrets però amb la mateixa dignitat dels grans. Quedeu-vos amb aquest nom: Festival Internacional de Fotografia InCadaqués, només quatre edicions i promet ser referent. Entre les exposicions del 2020: els clàssics meravellosos amb què el Museu Dalí va reobrir el mes de juny (Dalí: “El surrealisme soc jo!” Paisatges fora del temps) i el luxe d’una visita amb la cap del Centre d’Estudis Dalinians; l’operació conceptual (però no art conceptual) dels Falsos verdaders. L’art de l’engany al Museu d’Art de Girona, i l’art crític de Núria Güell al Bòlit de Girona i la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners. Finalment, ressaltar dos artistes empordanesos amb molt bones exposicions a Barcelona: Pere Noguera, als Espais Volart de la Vila Casas, i Jordi Mitjà, a la Fabra i Coats.”

Oriol Fontdevila, crític i comissari

“La Plataforma d’Artistes (PAAC) ha fet una tasca d’interlocució encomiable amb l’administració, de pressió per a l’obertura de línies d’ajuts, i ha instat institucions a crear noves convocatòries en col·laboració. Destaco les beques d’investigació BKMacba, amb què la Fundació Macba s’ha decidit a buscar complicitats per abordar la col·lecció del museu i el seu impacte social al Raval. La Escocesa és el centre d’art que ha sabut actuar de manera més responsiva a la crisis sanitària, organitzant-se en grups de treball per afrontar la sostenibilitat dels artistes i el treball artístic i els vincles amb el Poblenou. To llengua boca, de Wendelien van Oldenbourgh, a cura d’Anna Manubens, a la Fabra i Coats, és, probablement, la millor exposició d’art contemporani d’aquest 2020 a Barcelona. I més: la monumentalitat del Retorn a Ripollet, de Marcel Rubio Juliana, a la galeria Joan Prats; la consolidació d’una línia de recerca vital a l’entorn de la performance amb Ganivet, de Laia Estruch, a la Fundació Brossa, i Son, d’Oriol Vilapuig, potser el diàleg més intel·ligent que s’ha fet mai de la col·lecció d’art romànic del MNAC.”

Patrícia de Muga, galerista

“Malauradament, aquest 2020 hi ha hagut molts mesos que no hem pogut visitar les exposicions. Museus i institucions han fet un esforç per compartir molts continguts digitalment, àmbit en què s’ha produït un avenç sensible, però amb la reafirmació que l’art en directe és insubstituïble. En un any de grans dificultats per als nostres museus, una de les millors notícies ha estat l’obertura del centre KBr de la Fundació Mapfre, amb dues grans exposicions de fotografia, en especial la del britànic Bill Brandt. També destacaria la possibilitat de revisitar la col·lecció del MNAC amb la presència de fantàstics intrusos: una relació molt ben construïda entre les obres del museu i la col·lecció de la Fundació Suñol. I, al mateix museu, una delicada intervenció d’Oriol Vilapuig mostra l’altra cara del romànic català.”

Jo Milne, artista

“Aquest any d’infeccions i de restriccions, la interacció cultural ha estat reduïda a l’espai domèstic i a la pantalla, però ens deixa revisions interessants, amb exposicions que han establert diàlegs enriquidors entre passat, present i futur. Destacaria Son, d’Oriol Vilapuig, amb la instal·lació vinculant la vall d’Àneu amb la col·lecció romànica del MNAC, i també la cosmologia de confluències traçades per Pilar Bonet entre Joan Brossa i Josefa Tolrà a la Fundació Brossa. I mostres com ara Joc d’infants, de Lola Lasurt, a la Capella, i la magnífica sèrie de dibuixos projectats de William Kentridge, al CCCB, que evidencien el paper que l’art contemporani pot tenir a l’hora de reconsiderar estats d’excepció que ja han succeït. Enmig de tanta incertesa, espero que no oblidem que la cultura frena contagis de prejudici i ignorància i fomenta veus crítiques.”

Francesc Fontbona, historiador de l’art

“Escombraré cap a casa, descaradament. Molt poc abans de la pandèmia, el Museu Picasso va obrir una petita exposició de l’escultor Emili Fontbona, a casa de qui, el 1902, Picasso va aprendre a modelar. L’acompanyava una plaquette poliglota molt acurada. Després, les circumstàncies de salut van fer que la mostra esdevingués quasi clandestina, tot i que es va prolongar una mica quan es van poder reobrir els museus. I si he de ser sincer, artísticament parlant, el que més feliç m’ha fet d’aquest any acabat és haver vist cues al Museu de l’Impressionisme de Moscou per veure una tria de Fortuny, Rusiñol, Casas, Regoyos, Anglada-Camarasa, Nonell, Mir, Pidelaserra i uns quants més, i amb una cobertura periodística espectacular. Els maliciosos diran que faig autobombo, perquè el comissari era jo, però feia molt que anhelava veure una cosa així fora del nostre àmbit, i si no ho feia ningú era qüestió de posar-s’hi.”

Beli Artigas, historiadora de l’art

“Un any dur en tots els àmbits, i el món cultural no n’ha estat cap excepció. Les restriccions han suposat problemes, però també han servit per revisar la manera d’explicar i de difondre l’art. Una exposició que es va avançar a aquest objectiu va ser Falsos verdaders. L’art de l’engany, al Museu d’Art de Girona. Espectacular la col·laboració entre el Vitra Design Museum i el CaixaForum a Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020. Poètica i evocadora Lluís Llach. Com un arbre nu, a Santa Mònica. S’han de remarcar iniciatives locals, com ara Espècies protegides, de Miquel Aparici, al Miramar de Sitges, i Armand Cardona Torrandell. Retaules de gents, barcos, màquines, gats. 1956-1959, a La Sala de Vilanova i la Geltrú. Ara, toca recuperar projectes aturats i treure de l’oblit artistes com ara els escultors Enric Clarasó i Antoni Riba, el pintor Llopis de Casades i el ceramista Josep Guardiola.”

Joan Vila Boix, crític

“La pandèmia ha fet trontollar el món de l’art, però també ha exposat on es practica de la manera més avantguardista. En molts casos, ha estat fora de Barcelona. L’exemple més clar és el Konvent de Berga, amb l’exposició Venus, de Romina Ressia, i Necessari, del col·lectiu 5w. Més exemples: la Panera de Lleida i Can Serrat de Montserrat. L’escultora Carla Cascales, Xevi Vilaró (un dels pintors catalans més internacionalitzats) i Guim Tió, amb el llibret Quarantine, són artistes catalans que, aquest any, han brillat especialment amb les seves creacions. Per últim, s’ha de destacar l’exposició de la Fundació Vila Casas Càpsules del confinament: art i pandèmia a Catalunya, en què podem entendre la quarantena a través de l’art. El 2020 ha mostrat la gran vitalitat de la cultura catalana expressada mitjançant les xarxes socials (Instagram, Youtube i Tik Tok).”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.