Cultura

Marta Nieto

Actriu

“Quan algú desapareix, no es tanca mai la ferida”

Després d’irrompre al cinema espanyol amb Que Dios nos perdone i triomfar als Goya ambEl reino, el director Rodrigo Sorogoyen va tornar a sorprendre amb Madre (2017), un curtmetratge protagonitzat per Marta Nieto que va ser nominat a l’Oscar. Ara l’ha estrenat en format de llargmetratge: el curt, protagonitzat per una mare desesperada quan el seu fill de sis anys li truca sol i perdut des d’una platja, esdevé la primera escena d’un llargmetratge i sabem tot el que passa després. Marta Nieto (Múrcia, 1982) n’és la protagonista absoluta. Deu anys després de la tragèdia, la mare viu a la platja francesa on va desaparèixer el seu fill i s’obsessiona amb un noi que té la mateixa edat.

Què va pensar quan li van plantejar convertir el curt en un llargmetratge?
Rodrigo sempre va considerar que el curt era una primera escena molt bona per a una pel·lícula, però només era un comentari que feia, no hi havia res escrit. Vam fer el curt com una peça aïllada, va començar a anar molt bé en festivals, va tenir i té encara un recorregut molt bonic, i en un moment donat es van plantejar fer el llargmetratge amb la intenció de portar la història per un lloc inesperat. El director sempre diu que Que Dios nos perdone va ser un accident, va fer un thriller per poder entrar a la indústria. El reino és més personal, però és també un thriller, per afermar la seva posició, i amb aquesta pel·lícula volia fer una cosa que li vingués de gust, i ha anat cap a un lloc més intimista, autoral. En llegir el guió, un any i mig després del curt, em va sorprendre, em va encantar i em va semblar un gran regal. I entenia molt bé el viatge de l’Elena, la protagonista.
Què en va pensar?
Em va semblar un personatge complex i molt sòlid. És un paper molt arriscat, requereix molta responsabilitat, perquè tota la pel·lícula recau sobre el personatge. Calia una confiança absoluta en el director. Vaig pensar el contrari del que es podria esperar: per fi podia disfrutar d’un personatge complex, perquè les decisions serien segures, i sabia que no em deixarien llançar-me sense xarxa. Ho tenia tan clar que vaig estar estudiant i investigant el personatge molt abans que la pel·lícula tingués finançament.
Com el va preparar?
Quan algú desapareix, en realitat no hi ha un dol, perquè no pots girar full, no es tanca mai la ferida. S’assembla més a uns llimbs en què has de conviure amb la incertesa, i això és molt semblant a una tortura, perquè la teva imaginació no s’atura, no pares de preguntar-te què ha passat, com ha passat..., i et venen al cap milers d’idees terrorífiques. En la pel·lícula hi ha una el·lipsi de deu anys després de la desaparició, i per al personatge arriba un moment en què voldria que el seu fill no fos viu, per girar full, però no és capaç de posar fi a l’esperança, ha d’aprendre a conviure amb una de les tortures més grans. Parlant amb gent que li ha passat, llegint sobre testimonis, he sabut que les situacions a què et porta la incertesa són molt extremes. Fins i tot hi ha qui vol aplacar-la buscant respostes esotèriques o amb les drogues. Hi ha diverses maneres de portar aquest dolor, però no n’hi ha cap que t’aporti una solució.
Hi ha un cert misteri en la relació que té l’Elena amb aquest adolescent francès. No sabem què busca, per què l’atrau...
Els deu anys que no s’expliquen en la pel·lícula han estat l’objecte de la meva feina, allà és on prenc decisions sobre on és, com l’habita aquest patiment, el dolor i les experiències que té al seu cos... Però quan en la pel·lícula apareix en Jean, em passa com a l’Elena: no sé què és el que sent, no sé què pensa, està molt desendreçada, no té un nord cap a on tirar. I crec que això era igual, el que m’importava era sentir com sent l’Elena aquest desvetllament, preguntar-se per què vol estar a prop d’aquest noi, per què se sent millor quan està amb ell... No ho sé i crec que ella tampoc ho sap. Ja costa entendre què et passa si estàs sa i lúcid. Si una tragèdia com aquesta et travessa la pell, sobrevius, no t’expliques les coses. Partint de tot això, la meva manera de treballar el personatge va ser buscar el desvetllament de sensacions al cos, tornar a olorar, a escoltar, a sentir la mà... Sentir coses que pensava que mai més sentiria.
Socialment hi ha molts prejudicis sobre una relació així...
Trobar en Jean fa que l’Elena recobri certa lucidesa per amor, encara que des del nostre prisma social pugui incomodar, generar prejudicis, pudor, vergonya, por... Però la realitat és que no es fan mal, sinó que es troben, s’ajuden, s’aporten coses, maduren i acaben amb molt més amor del que tenien en començar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Madre

«Madre»

Gènere: Drama
Direcció: Rodrigo Sorogoyen.
Intèrprets: Marta Nieto, Àlex Brendemühl, Jules Porier, Anne Consigny, Frédéric Pierrot.
Valoració crítica: [ep] [ep] [eb] [eb]

Publicat a

KAROL GREEN
CANTANT

“Si tothom cantés en una coral, arreglaríem moltes coses al món”

girona

Rouret, la mà dreta de Companys

L’Escala

Teatre, cava i polvoró

BARCELONA

Una cançó il·lustrada d’Els Amics de les Arts

Girona
Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’
El petit format, el bombó per als més aventurers

Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’
Els musicals, aquell comodí amb garanties

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’

Joel Joan,

L’altre procés de Catalunya

Banyoles

Mor el raper Juice Wrld als 21 anys a l’aeroport de Chicago

Washington