Cultura

Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

El 2 de novembre de 1910, diada dels Difunts, Raimon Casellas es va suïcidar a gairebé dos quilòmetres de l’estació de tren de Sant Joan de les Abadesses

L’escriptor i crític d’art va ser enterrat en un nínxol equivocat i la seva tomba va restar en l’oblit durant més de vuitanta anys, quan finalment es va poder identificar

F a mesos que Raimon Casellas està immers en una profunda depressió. L’escriptor, que deu anys enrere ha abandonat La Vanguardia i s’ha incorporat com a redactor en cap a La Veu de Catalunya, se sent víctima d’un complot destinat a desplaçar-lo en el qual participa la plana major de la Lliga Regionalista. En les cartes que li adreça Joaquim Folch i Torras, el seu antic deixeble, es perceben clarament les pressions d’aquells que volen renovar el diari i reorientar-lo políticament, d’acord amb els dictats de Francesc Cambó. Des de fa mesos, Casellas viu allunyat de la redacció del diari, exclusivament centrat en les crítiques i el repàs de “La Pàgina Artística” de La Veu, que Folch i Torras li tramet puntualment per tal que la revisi. No és només aquest neguit allò que l’aclapara. Mesos enrere, durant els fets de la Setmana Tràgica, l’escriptor ha estat confós per una patrulla del sometent, que ha disparat contra ell sense contemplacions. L’experiència de trobar-se prop de la mort i tot allò que representen aquells dies de fúria descontrolada, el deixen en un estat de xoc. Segons el retrat de Josep Pla, “essent ja un home de poca salut, sofrí, amb caràcter obsessiu, de mania persecutòria”.

Siguin quins siguin els motius de la seva “melancolia concentrada” (tal com va definir-la Josep Morató, el seu company de redacció), el dia 2 de novembre, diada dels Difunts, Raimon Casellas agafa el tren en direcció a Sant Joan de les Abadesses. Es tracta del darrer comboi i de la penúltima estació, si comptem la de Toralles. L’escriptor fa parada a Ripoll i, poc després, prossegueix el viatge cap a Sant Joan, on passa desapercebut entre el brogit de viatgers que arriben a l’estació al capvespre. Segons l’atestat del jutge, que ressegueix les seves darreres hores de vida, durant una llarga estona passeja per l’andana “amb un aire de preocupació”. Poc després, immers en la foscor, recorre uns quants metres pel corriol que ressegueix el traçat de la via del tren. Un guardaagulles se’l troba a poc més d’un quilòmetre de l’estació, sense adonar-se que serà la darrera persona que el veurà amb vida. Pocs instants després, el tren de dos quarts de vuit de la nit l’esclafarà en un revolt pronunciat, sense que ni tan sols el maquinista se n’adoni. El seu cos serà descobert l’endemà, quan s’obrin pas les primeres llums del dia. Pocs dies després, la premsa es farà ressò del traspàs, sense especificar els motius reals i deixant constància, només, que ha estat “atropellat per un tren”. El suïcidi representa un tabú i hom intenta dissimular-lo amb històries inversemblants. La major part dels diaris publicaran algunes informacions telegràfiques i amb una “fredor inenarrable”, tal com reconeix Josep Pla; i només La Veu li dedicarà, dies després, un número extraordinari.

L’enterrament de Casellas quedarà immortalitzat a través dels pinzells del seu amic Ramon Casas, que el convertirà en el tema d’un quadre. Es tracta d’un dibuix “macabre, tètric, que sembla immers en el sopor tardoral més delicat i fi. Fa posar la pell de gallina”, en paraules de Pla. Durant molts anys, les restes de l’escriptor restaran condemnades a l’oblit. El seu amic Joaquim Folch i Torras escriurà: “Al voltant d’aquella escena ombrívola, sota la grisor pesant d’un cel de novembre, hi havia tota l’ampla i sublim indiferència de la natura.” El problema, però, serà la indiferència humana, expressada a través d’un caprici de l’atzar. Casellas serà enterrat en un nínxol diferent del que consta inscrit en el registre d’inhumacions i de propietat; i, durant molts anys, es mantindrà en l’anonimat, sense cap làpida ni distintiu que permetin identificar el seu ocupant. No serà fins al 3 de desembre de 1993, en presència de l’alcalde de la vila, d’un metge forense i el jutge de pau, quan s’obrirà el sepulcre i es podran descobrir alguns objectes que permetran associar-lo a la figura de Raimon Casellas. Es tracta d’un braguer ortopèdic, la tapa de fusta del taüt amb les inicials R.C.D. i un barret antic, característic de l’escriptor. Malgrat la descoberta, el nínxol tornarà a ser tapiat amb una paret blanca. No serà fins al 2010, amb motiu del centenari de la seva mort, quan Sant Joan de les Abadesses reconeixerà, a través d’una làpida digna i un senzill carrer, aquell il·lustre escriptor que el 2 de novembre de 1910 va escollir el poble com el seu darrer destí.

Com s’hi arriba
Si arribem per la carretera GIV-5211 en direcció a Ogassa i accedim des de l’N-260, ens dirigim fins a l’ antiga estació del tren, on aparcarem. Actualment es tracta del restaurant La Ruta del Ferro. Amb l’edifici davant nostre, avançarem per la nostra esquerra tot seguint la ruta del ferro (que no deixa de ser l’antiga via del tren) i recorrent dos quilòmetres i mig fins arribar a un revolt molt tancat, lloc on el tren va posar fi a la vida de Raimon Casellas.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
PILAR RAHOLA
PERIODISTA I ESCRIPTORA

“He fet una novel·la sobre la supervivència”

BARCELONA

Erentxun, un basc a Lloret

lloret de mar

FestiSurf Costa Brava no es rendeix

platja d’aro

Aquell cactus florit

barcelona
Un tast de...
‘A soles’, de Sílvia Congost

Fer i tancar el procés de dol

Els nous clàssics

Barcelona

Obres al camí de ronda de la ciutadella de Roses

Roses
Neix el festival de creació radical, Errant

Neix el festival de creació radical, Errant

Barcelona

La Giorquestra reprèn l’activitat a Llívia

puigcerdà