Cultura

La primera trucada

El 27 de desembre del 1877, es va produir la primera conversa telefònica de l’Estat, que va enllaçar les ciutats de Barcelona i Girona

La connexió es va fer seguint el traçat del tren i va tenir com a punt d’arribada l’antiga estació, però pocs dies després es va fer una prova més consistent des d’una aula de l’institut Vell

Els primers aparells van arribar a principi del mes de desembre del 1877 i eren tan senzills que “es podien dur a la butxaca”
Segons les cròniques, en no disposar d’un espai totalment aïllat, a vegades no es podia mantenir una conversa massa extensa

Acostumats a utilitzar el telèfon mòbil com si es tractés d’una part més del nostre cos i a viure permanentment connectats, es fa difícil imaginar que els nostres avantpassats haguessin pogut sobreviure sense aquest aparell; i, fins i tot, que existís allò que s’anomenava el telèfon fix. Però aquest giny no va introduir-se a casa nostra fins al 1877, si bé, contràriament a allò que acostuma a succeir, va viure les primeres proves gairebé al mateix temps que a la resta d’Europa i només un any després que Graham Bell comercialitzés el seu invent. De fet, alguna publicació de l’època trobava un motiu ben original per justificar aquest caire pioner: “La nostra sonora llengua, en què es pronuncia cada lletra amb un sol so [...] s’adiu molt millor que les del nord d’Europa a la telefonia”.

En realitat, els primers experiments s’havien dut a terme gràcies al paper capdavanter d’alguns avantpassats, com ara l’empresari Tomàs Dalmau i l’enginyer Narcís Xifra. Els primers aparells van arribar a les acaballes del 1877. Tal com els descrivia un cronista del Diari de Barcelona, es tractava d’un “instrument summament senzill, gairebé tan senzill com l’aparell acústic que avui està tan generalitzat als tallers, escriptoris, etc., amb la sola diferència que [...] en lloc de ser conductor de la veu un tub, ho és un fil de coure que s’electritza per la vibració d’una primíssima placa circular d’acer adaptada al forat o campana per on es parla o es rep la veu”. El mateix cronista expressava la seva sorpresa perquè l’aparell era tan petit que es portava “fàcilment a la butxaca”. Un dels principals responsables d’aquella proesa va ser Tomàs Dalmau i Faura, un guitarrista i cantant procedent de Manresa que s’havia reconvertit en òptic i que va aconseguir un aparell d’Edison per a l’escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.

Després de dues proves a la ciutat de Barcelona, de què la primera dins el recinte de l’escola d’Enginyers i la segona amb una línia de cable que connectava el castell de Montjuïc amb el recinte de la ciutadella, el dia de Sant Esteve d’aquell any, es va intentar dur a terme una primera trucada de llarga distància, concretament entre les ciutats de Barcelona i Girona, a través de dos telèfons instal·lats a les respectives estacions de ferrocarril. Dos dies després d’aquella fita, el mateix Dalmau adreçava una carta al diari La Imprenta en què descobria alguns detalls de la proesa: “El nostre enginyer Narcís Xifra, fill d’aquella immortal ciutat, hi va passar amb dos aparells, i a dos quarts de set de la tarda ens vam posar en comunicació, per mitjà del fil de coure directe entre les dues estacions del ferrocarril.” Tot seguit, explicava un detall tècnic prou remarcable: “Va resultar sentir-nos perfectament en els intervals que deixaven d’omplir o excitar el timpà” i hi afegia que “la sensibilitat del telèfon és tan gran que a l’orella llegíem els despatxos que pel sistema Morse es transmetien per les dues línies esmentades, amb tanta claredat com si haguéssim tingut els manipuladors al nostre costat”.

L’endemà, l’experiència es va repetir, en aquest cas des d’una aula de l’institut Vell del carrer de la Força, l’actual Museu d’Història de Girona, el nostre espai amb història. La majoria de mitjans van destacar aquella innovació i alguns, fins i tot, es van entretenir en detalls curiosos, com ara que “en els intervals en què no es parlava, a l’extrem del telèfon s’escoltaven perfectament a través de l’aparell receptor els sorolls que produïen els cinc fils que passen per la mateixa línia”: “I com que dos d’aquests estaven en plena activitat es van poder escoltar perfectament els despatxos que s’enviaven des dels aparells de l’Estat i els del ferrocarril”. Aquesta circumstància, afegida a la “manca d’hàbit per parlar i escoltar a través d’aquest invent i en no disposar d’un espai totalment aïllat, tal com reclama l’inventor, algunes vegades no es podia mantenir una conversa extensa, si bé es van escoltar i contestar un munt de preguntes”.

Aquella mateixa nit, es va dur a terme una nova prova, amb resultats encara més satisfactoris. En aquest cas, els aparells es van traslladar a les estacions telegràfiques, amb què es va aconseguir “una major claredat en la transmissió i recepció”.

Pocs dies després d’aquella fita, es van fer els primers assajos a l’Estat, en aquest cas entre els ministeris de la Governació i de la Guerra, una bona prova de la utilitat que es trobaria al nou giny tecnològic.

Com s’hi arriba
L’antic institut Vell de Girona, actualment ocupat pel Museu d’Història i l’arxiu municipal, es troba a la placeta del mateix nom, just al capdamunt del carrer de la Força de Girona.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Domènec
ARTISTA

“L’art sí que és útil si ens ajuda a entendre el món”

barcelona
Un tast de...
‘Del procés a la revolta’, d’Eduard Ballesté, Albert Mercadé i Pau Venteo Avançament editorial

Un antídot contra l’oblit

Mirador

Cineasta anglesa ofereix un record

Més que paraules

Barcelona
Crònica
Cant coral

Himne a la nit

Sant Fruitós B

Bunker o els llibres del costat salvatge

Barcelona
Ventura Pons
Director de cinema

“El cinema és la vida i la vida és el cinema”

Barcelona

Records d’una vida intensa

Barcelona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg