Cultura

Pròxim capítol: 80. La primera trucada (Museu d’Història, Girona)

La verge segrestada

La nit del 8 al 9 de juliol del 1967 es produeix el segrest de la marededeu de Núria a càrrec d’un grup de joves antifranquistes autoanomenat Almogàvers

L’acció forma part de la campanya ‘Volem bisbes catalans!’ i vol impedir la celebració dels actes de coronació de la verge, previstos per al dia 13 del mateix mes

A principis dels anys seixanta, l’oposició catalanista al franquisme comença a donar símptomes clars d’activitat. En pocs anys, coincideixen algunes mostres públiques de rebuig, com ara l’afer Galinsoga, els Fets del Palau, les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, la Caputxinada, la manifestació de capellans a Barcelona i la campanya Volem bisbes catalans!, com a resposta al nomenament de Marcelo González Martín com a nou arquebisbe coadjutor de Barcelona, un bisbe que “desconeix la història, la llengua i la cultura d’aquesta terra”. En aquest context, el 1967 s’anuncia la coronació canònica de la Mare de Déu de Núria en una cerimònia que ha de presidir el ministre de Justícia en representació del Caudillo. Es tracta, doncs, d’una bona oportunitat per expressar el rebuig al règim i al nomenament del nou bisbe, i encara més tenint en compte que Núria és un referent de primer ordre per al catalanisme.

Un setmana abans de la coronació, es comença a ordir un pla per segrestar la figura de la Verge, una talla dels segles XII-XIII. Tal com donarà a conèixer alguns anys després un dels autors de l’acció, Nemesi Solà, els sis activistes es desplacen a la zona alguns dies abans: “El que pujava al cotxe, se’n va anar al cinema a Ripoll i va pujar a Núria a les tres de la matinada. Era normal que entressis al restaurant i allà hi havia un passadís que portava a la porta de l’església, on la gent es quedava a dormir. Nosaltres anàvem preparats amb enformadors, per fer saltar en estelles tot el pany i obrir la porta. Vam anar fent relleus, posant un drap a sobre perquè no se sentís la remor. Quan va saltar el pany vam entrar a l’església, vam pujar al cambril i vam descollar la marededeu. N’havíem pres les mides i teníem una motxilla tubular preparada, que era exacta per a ella. Ben tapada i protegida amb un casc d’espeleologia, que no prengués mal, i avall. El cotxe ja ens esperava a Ribes.” Des d’aquí, el grup passa per Vallfogona, Olot, Girona i, finalment, es dirigeix a can Pujades de Vallgorguina. Allà l’amaguen en un armari de doble fons i la hi mantenen vuit dies, fins que finalment la traslladen a casa del germà de Nemesi Solà, amb el compromís que “no anés a cap reunió ni manifestació durant quatre anys”.

Dies després de la sostracció, dos dels activistes, Josep-Rafael Carreras de Nadal i Albert Manent, difonen un comunicat, signat per una inexistent Comissió de Sacerdots i de Militants d’Acció Catòlica, en què es posen tres condicions per a la devolució de la imatge: el retorn de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané de l’exili, el lliure nomenament de bisbes autòctons per part de l’Església i la dimissió de Marcelo González Martín, bisbe de Barcelona, nascut a Valladolid. El segrest tindrà, com ens podem imaginar, molta més repercussió a la premsa internacional que a la d’aquí, que qualificarà aquell acte de “robatori sacríleg”. Els dies següents, la Guàrdia Civil remou cel i terra per tal de localitzar la verge. Però, malgrat les gestions dutes a terme i el processament d’un sacerdot, la cerimònia de coronació es celebra amb tota la pompa, tot i que amb una rèplica de la imatge de guix i una escassa presència de públic. Tal com afirmava una publicació, “aunque no aparezca la imagen, nuestra señora será solemnemente coronada”.

No era la primera vegada que la verge abandonava el seu emplaçament tradicional. El 22 de juliol del 1936, pocs dies després de l’esclat de la Guerra Civil, el rector de la parròquia s’havia vist obligat a traslladar-la a Suïssa per tal que no fos objecte de la ira dels anticlericals. En aquesta ocasió, la talla romànica roman desapareguda durant molts anys. El retorn no es va començar a concretar fins al 1972, quan es va produir la presa de possessió de Narcís Jubany i Arnau com a arquebisbe de Barcelona en substitució de Marcelo González, i, per tant, quan es va donar compliment a una de les exigències dels “segrestadors”. En aquell moment, la resta de bisbes ja eren catalans i l’abat Escarré havia mort. El mateix Nemesi Solà va ser l’encarregat de preparar la devolució i, per aquest motiu, va contactar amb l’advocat i historiador Josep Benet per tal que fes d’intermediari. Aquest, juntament amb la seva esposa, Florència Ventura, van lliurar la imatge al secretari del bisbe d’Urgell. La marededeu va arribar a la Seu d’Urgell aquella mateixa nit i el bisbe va ordenar que es portés immediatament a Núria, cosa que va succeir el 28 de gener del 1972. Aquell dia, finalment, la verge va posar punt final al seu segrest i va retornar al seu emplaçament original.

Com s’hi arriba
Per arribar a la vall de Núria, la millor opció és deixar el vehicle en algun dels pàrquings gratuïts de les estacions de Ribes Enllaç, Ribes-Vila i Queralbs i agafar el cremallera, que ens deixa al peu del santuari. També podem anar-hi a peu des de Queralbs recorrent el tradicional camí vell cap a Núria, utilitzat durant segles pels pelegrins com a ruta d’accés al santuari. El camí està molt ben senyalitzat i no té pèrdua.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Domènec
ARTISTA

“L’art sí que és útil si ens ajuda a entendre el món”

barcelona
Un tast de...
‘Del procés a la revolta’, d’Eduard Ballesté, Albert Mercadé i Pau Venteo Avançament editorial

Un antídot contra l’oblit

Mirador

Cineasta anglesa ofereix un record

Més que paraules

Barcelona
Crònica
Cant coral

Himne a la nit

Sant Fruitós B

Bunker o els llibres del costat salvatge

Barcelona
Ventura Pons
Director de cinema

“El cinema és la vida i la vida és el cinema”

Barcelona

Records d’una vida intensa

Barcelona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg