Desferres humanes

El director Juan Navarro i l’actor Gonzalo Cunill (tots dos han compartit la dramatúrgia) retraten un món anònim versemblant de personatges odiosos. Parteixen del llibre Entrevistes breus amb homes repulsius, de David Foster Wallace (1962-2008), en què l’autor va fer un recull de contes en què parlava de persones de ficció creades a partir de l’observació del carrer. La proposta que s’estrena avui (20.30 h) i demà (18 h) a La Planeta parteix d’un conte, el que dona títol al muntatge: En lo alto para siempre. Després del Temporada Alta farà una breu estada al Teatre Lliure de Gràcia, en la segona part de la temporada del Lliure, que es presentarà oficialment d’aquí a pocs dies.

Foster Wallace escrivia uns personatges fràgils, “al límit”, comenta Cunill en una entrevista amb aquest mitjà. El mateix Foster Wallace va tenir una depressió des de la infància i va acabar suïcidant-se. Els dos dramaturgs han imaginat una mena de reunió terapèutica en què els personatges s’expressen i mostren el seu costat més vulnerable i en què el públic figura inclòs en el grup d’autoajuda. Per a Cunill, la particularitat de la literatura de Wallace és que contrastava aquests personatges amb una situació aparentment convencional (ell ve nia d’una família intel·lectual i ell exercia de professor a la Universitat, “no va ser cap autor maleït”). És la convivència d’aquests dos pols “que deformen la seva mirada” i detecta veritats insòlites. Navarro i Cunill van presentar Tala el 2011. Per a aquesta obra, en forma de tríptic perquè a part del conte recreen un diàleg inspirat en l’univers de l’escriptor i un final més performàtic, han incorporat l’actriu Gemma Polo i el violinista Rodolfo Castagnolo. El protagonista d’En lo alto para siempre és un infeliç que confia que amb el salt des del trampolí podrà sobresortir de la resta de món convencional, serà el seu moment de glòria. Però tampoc podrà aconseguir cap felicitat esperada.

Laura Gost aixeca el braç vencedora

El quart combat del IX Torneig de Dramatúrgia Catalana ja té vencedora: la dramaturga Laura Gost, que va presentar el text Matar al pare. Es tracta d’una trobada entre una psiquiatra i un pacient que es pren les coses molt literalment. Va ser la preferida del públic congregat dilluns a la sala La Planeta de Girona. Els actors que van donar vida a la història van ser Albert Ribalta i Sandra Monclús. Laura Gost es va enfrontar a Alícia Serrat, que va presentar L’altra vida de Klaus Sperber, que parla de la vida i la mort de l’artista alemany de cabaret Klaus Nomi. Els actors que en van fer la lectura van ser Pepa López i Pau Vinyals. Ara ja han acabat els combats i han quedat ben definides les dues semifinals. El pròxim 18 de novembre, Sílvia Navarro es veurà les cares amb Concha Milla i el 25 de novembre Marc G. de la Varga s’enfrontarà a Laura Gost. Els dos vencedors es trobaran a la gran final, que serà el 9 de desembre.

Crítica

teatre

Un mar d’objectes per explicar la vida

El teatre d’objectes s’ha convertit en una proposta deliciosa: és una funció íntima, que busca amb la subtilesa de les peces i amb la delicadesa de l’intèrpret una dramatúrgia de la imatge suggeridora i evocadora, en molts casos, de la infantesa de l’espectador. No és un espectacle familiar però fa sentir al públic, de nombre limitat, com si participés en un esdeveniment màgic. És el que passa amb Cosas que se olvidan fácilmente, de Xavier Bobés. Va ser un secret que corria sotto voce en el festival Temporada Alta del 2015. Col·leccionista de records i antiguitats, Bobés parla de la memòria que guarden els objectes: una entrada de cinema, una foto o una adreça, que trobem en un calaix o en les pàgines d’un llibre vell.

El joc que proposa Andrea Díaz Reboredo es desenvolupa en una taula gran, escenari que serveix per explicar un relat vital, personal, entrecreuat amb petites històries i amb un concepte comú: la llar. La casa familiar, material sensible, és feta de materials físics i d’estris quotidians, amb els quals l’autora i intèrpret juga a construir i a desfer la casa, mentre reflexiona sobre els espais i la intimitat que acullen, que recorda la instal·lació Cases de Xesca Salvà.

Andrea Díaz Reboredo reparteix joc sobre la taula amb les habilitats d’una crupier o una prestidigitadora i amb la sensibilitat captivadora d’una narradora de contes. Es dona suport, de forma secundària, al músic Dani León. La proximitat facilita la connexió amb la proposta, si bé cal que hi hagi silenci i foscor per gaudir d’una experiència amb la qual et sents com els espectadors de les llanternes màgiques, astorats i meravellats, davant la il·lusió.

M.A.R.
Autoria i intèrpret: Andrea Díaz Reboredo
Diumenge, 10 de novembre.Sala La Planeta. Temporada Alta.

Crema Europa

Jordi Oriol estrena a Salt ‘Europa Bull’, una comèdia grotesca sobre el poder al continent, guanyadora del premi Quim Masó del 2018, que farà estada al TNC

Zeus, transformat en toro blanc, va persuadir la jove Europa, que vagarejava per la platja, i se la va endur a Grècia, on la va violar. Aquest és el mite d’Europa del qual parteix Jordi Oriol per pensar en el poder líquid actual. Europa Bull s’estrena divendres al Teatre de Salt. L’obra se situa en una sala de reunions, en la qual uns funcionaris de Cultura de la Comissió Europea debaten sobre un possible parc temàtic de la història en el qual circulen Robespierre i Juli Cèsar, però també els ciutadans i polítics que es revoltaven. L’obra evoca situacions que van de l’humor més absurd al més cínic i que evidencien que, avui, no es coneix qui governa Europa. Aquells alts funcionaris reben la visita dels agents de seguretat i el personal de neteja. A Europa, en realitat es manté una lluita de classes: uns que volen usurpar el poder (que es fictici) dels altres. La revolució en mode bucle, comenta Oriol, que se sent activista i compromès, igualment.

Són sis els intèrprets que pugen a escena (però en podrien ser 18 perquè hi ha un constant i divertit fregolisme) que tant interpreten un personatge com toquen instruments, ballen i canten. “No et dóna temps de pensar”, comenta Joan Carreras. Tot és a un ritme trepidant. El dramaturg i director (insisteix que l’obra és coral perquè tots hi han incorporat idees) ha volgut distanciar-se de l’excés d’informació i construir una trama plena de soroll, un mecanisme que el poder ha creat per distreure de les coses moralment importants, com podrien ser els immigrants que es deixen morir en la seva travessia a la mar, sense que Europa s’immuti, aparentment: “George Orwell es va equivocar, El gran germà no és aquell que ens controla si no el que emet molta informació fins a despistar-nos.” Europa Bull va guanyar el premi Quim Masó del 2018 i s’estrenarà divendres al Teatre de Salt. Com ja ha estat habitual en les dues anteriors obres premiades (Medusa i Alba), també farà una temporada al TNC (del 28 de novembre al 15 de desembre).

Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, afirma que aquesta és la vuitena vegada que es presenta l’autor al festival. No li estranya perquè el dramaturg juga amb la paraula i supera el manifest dels temes que vulgui tractar per donar-li una forma d’humor que revela la seva singularitat creativa. El coneix bé Xavier Albertí, director del TNC: va esperonar la seva creativitat (en la faceta de professor de l’Institut de Teatre) amb La Caiguda d’Amlet. Oriol, habitual de compartir l’escena musicalment amb Carles Pedragosa (L’empestat), ha desplegat també l’aspecte de circ (Karl Stets), musical (Pedragosa i Sasha Agranov), dansa (Anna Hierro) i teatral (Joan Carreras i Olga Onrubia). Europa crema.

Frank Vercruyssen,

actor de la companyia belga TG STAN

“Pinter sap trobar poètica profunda en una trama senzilla”

La companyia belga Tg STAN presenta un muntatge del Traïció de Harold Pinter, molt despullat de tot artifici. Des de fa trenta anys, el popular col·lectiu nascut a Anvers és conegut pel fet de crear obres sense la figura del director (STAN és l’acrònim per Stop Thinking About Names). Avui fan una funció única al Teatre de Salt (20.30 h), dins del festival Temporada Alta.

Diuen els directors d’escena més experimentats que Pinter només es pot interpretar sent fidel a les pauses i als silencis. Hi estan d’acord?
Mai s’hauria de seguir cegament les indicacions d’un autor, sinó trobar la llibertat d’interpretar el text a la teva manera. Dit això, sovint es dona el cas que aquestes indicacions proporcionen una visió clara dels objectius i les motivacions de l’autor i, per tant, poden ser força útils. També depèn del mateix autor. En aquest cas, és força interessant seguir les indicacions de Pinter, ja que ell utilitza les seves pauses i silencis d’una manera molt emocionant i aporten capes i profunditat al rendiment, més que, per exemple, Ibsen. Tot i això, hauríem de tenir present el que va dir Pinter sobre el tema: “Si hagués sabut com de malament es reproduirien les meves pauses, no les hauria escrit.”
‘Traïció’ és una obra que va desbrossant un engany amorós. Què us va interessar de la peça, si el tema és tan obvi?
Més que obvi, prefereixo anomenar-lo universal… Dit això, Pinter és un geni en l’ús del llenguatge i té un coneixement tan profund de la naturalesa humana que, a les seves mans, aquest punt de partida aparentment senzill condueix a una obra teatral profundament emocionant i poètica. I és el seu ús precís i implacable del llenguatge el que fa que aquest joc sigui un brillant exemple de “menys és més”, el que ens va atraure.
Reivindiquen el text. És pel discurs que pot generar o pel plaer per la paraula?
Per a nosaltres, el text sempre serà el punt de partida d’un espectacle... Això no vol dir que només el text pugui ser el punt de partida de qualsevol espectacle, sinó que només significa que dins de la companyia compartim la mateixa passió per les paraules d’un autor. La quinta essència del nostre treball és aquesta: en un moment determinat descobrim un text, ens n’enamorem i volem compartir amb passió aquest text amb el públic. I esperem que la nostra manera de fer ajudi a aquesta transmissió i aconsegueixi mostrar a l’audiència com és de bell o divertit o punyent o enutjós aquest text... D’aquesta manera és possible que el discurs generat pel text ens faci triar aquesta obra concreta o, en efecte, com dius, pel plaer de la paraula.
Com es combat en el món de les imatges, o el de la fisicitat que pot col·lapsar l’espectador? La paraula és suficient?
Tot i que sí que creiem que la paraula és suficient [Ingmar Bergman diu: “Només necessiteu tres coses per fer un espectacle: la paraula, l’actor, l’espectador”] també reconeixem que la fisicitat és de la màxima importància als escenaris. Creem espectacles que també tinguin una rellevància física... Dit això, no som el tipus d’actors que utilitzin multitud de funcions multimèdia o altres de visuals...
És viable, avui, aquesta filosofia de companyia per a la professió? Encara que avui hi hagi un cert retorn al treball en equip, els grups històrics dimiteixen de l’escena. A Catalunya, el teatre independent va pretendre extingir també l’autoria, als setanta. Quina diferència hi ha entre rellegir un autor clàssic o fer una dramatúrgia a partir de textos agafats al vol?
La rellevància d’estructures no jeràrquiques, de forma col·lectiva de treballar, d’acceptar tota la responsabilitat de la vostra llibertat i creativitat artística, encara avui és tan rellevant com mai. Molta gent, molts mitjans de comunicació, sempre volen déus o genis als quals puguin atribuir la qualitat d’una obra, tenen por de la idea que les persones puguin operar sense déus, sense dictadors benvolents que prenguin totes les decisions. Pel que fa als autors, ja siguin clàssics del contemporani, tampoc van perdre la seva rellevància. Sé que ara està molt de moda crear una mena de teatre documental, d’escriure i improvisar el vostre propi text. Això està bé, i, sens dubte, hauria d’aplaudir, però no subestimar el poder i la rellevància d’un poeta, d’un individu que va dedicar la seva vida a la creació d’una obra d’art teatral o literària. Pel que fa a nosaltres, seguirem sent representants d’aquestes ànimes essencials.

Conxa Milla, a la semifinal

Conxa Milla ha aconseguit l’accés a la semifinal del IX Torneig de Dramatúrgia Catalana que organitza el Festival Temporada Alta. La dramaturga va sortir victoriosa del tercer combat del torneig, després de vèncer Adrià Novella dilluns a La Planeta. Ho va fer amb el text L’ascensor, que van llegir Marta Pérez i Jordi Rico, en el qual explica com dues persones queden atrapades en un ascensor fins a descobrir que una d’elles ha provocat l’aturada. Conxa Milla s’enfrontarà a Sílvia Navarro en la primera semifinal de la novena edició del torneig, el 18 de desembre a la sala La Planeta de Girona.

Laika, la primera gossa astronauta

“Era russa i es deia Laika.” Així comença la sinopsi de Laika, el multipremiat espectacle familiar de la companyia Xirriquiteula Teatre , basat en la història de la primera gossa astronauta, la cèlebre Laika (1954-1957), que el diumenge 3 de novembre es podrà veure al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta (18 h, 12, 10 i 4 euros). Ja queden poques entrades a la venda. Curiosament, Laika va ser enviada a l’espai, a bord de l’Spútnik 2, també un 3 de novembre, però del 1957.

Aquest espectacle amb “retroprojeccions, titelles, autòmats i gestos” va guanyar el Premi de la Crítica 2018, els premis Drac d’Or a la millor escenografia i al millor espectacle segons el jurat infantil de la Fira de Teatre de Titelles de Lleida 2018 i també el Premi BBVA de Teatre 2019. De fet, Laika començarà diumenge a Girona la gira com a obra guardonada d’aquest premi, lliurat el 13 de maig passat a L’Atlàntida de Vic. Enric Ases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó han compartit la creació i la dramatúrgia de Laika.

Laika és un espectacle per a tots els públics, recomanada per a nens i nenes a partir de 5 anys, que dura poc més d’una hora. Després de la representació, hi ha la possibilitat de trobar-se amb la companyia per parlar sobre l’obra i descobrir “l’univers de Laika” (19 h), en una sessió postfunció gratuïta per a la qual es recomana inscripció prèvia en el web de Temporada Alta .

Xirriquiteula va néixer a Badalona el 1985. La companyia dirigida per Daniel Carreras i Iolanda Llansó ha creat una vintena d’espectacles, tant de carrer com d’escenari, que han voltat per 18 països de quatre continents.

Tocar-se a distància

Claudio Tolcachir indaga en l’amor al desconegut per internet a ‘Próximo’, en el Temporada Alta

Fa uns anys, mentre Claudio Tolcachir estava dirigint un muntatge a Roma, el seu pare era operat del cor a Buenos Aires i estava a punt de néixer la seva filla a Chicago. Durant aquell temps d’assaig, el telèfon mòbil era l’element que el connectava amb la vida, més que no pas el treball amb els actors. Próximo planteja, sense voler fer una crítica evident a les xarxes socials, una relació entre un immigrant argentí a Austràlia i un actor mediàtic madrileny. Es podrà veure demà (20.30 h) i dissabte (18 h) al Teatre de Salt dins el Temporada Alta.

Són dues persones que, sense saber ben bé com, es coneixen per les xarxes i a mesura que passa el temps tot el que hi ha al seu voltant es va desintegrant: l’argentí s’adona que l’aventura l’està aïllant i el madrileny vol fugir dels crims dels seus pares. Només els queda una relació d’amistat que anirà sent cada cop més afectuosa. Un dels reptes interpretatius de Tolcachir era aconseguir que els dos intèrprets (Lautaro Perotti i Santi Marín) no es miressin als ulls en cap moment. Comparteixen l’espai de pas simbòlic (una autopista). Ells mateixos van transformant l’espai.

Tolcachir, que va arribar a Barcelona com un actor de la companyia de Daniel Veronese, va acabar reivindicant-se com a dramaturg i director amb les peces La omisión de la familia Coleman (2007), Tercer cuerpo. La historia de un intento absurdo (2009), El viento en un violín (2010) i Emilia y Dínamo (2015). Aquest és el cinquè cop que es presenta al festival, amb qui comparteix l’organització del cartell de Buenos Aires (es fa al Teatre Timbre 4, que ell impulsa des de fa 18 anys).

Crítica

teatre

Una dona amb un saxo

Una dona amb un saxo; l’instrument musical de poderosa simbologia fàl·lica. I si el solo que es fa és visceral, com el de la saxofonista Mireia Tejero , es pot considerar que és la declaració d’intencions final d’aquest recull històric, lliure, transversal, combatiu i radical de la història del feminisme a partir de fragments de textos d’autores fundacionals del moviment, de la revolució o del que sigui ser dona. La tria que fa la dramaturga i directora teatral Carlota Subirós (Barcelona, 1974) dels referents del feminisme per a GRRRLS!!! –estrenat divendres a la Sala La Planeta de Girona dins el festival Temporada Alta – és també el d’una mirada concreta. Les imprescindibles Virginia Woolf i Simone de Beauvoir, per exemple; no s’entendria que no hi fossin. Meravellós el text de la Woolf en el qual reflexiona sobre “matar l’Àngel de la Casa”; una lluita constant de les dones amb l’arquetip femení que mai acaba d’estar mort del tot. Més enllà de la intel·lectualitat i la literatura, també veu les polítiques pioneres, com ara la diputada espanyola Clara Campoamor, defensora del sufragi femení durant la República. És un dels primers monòlegs que es presenten en un escenografia despullada: taula d’oficina, cadires, joc de llums i de música. Hi ha monòlegs, més ben reeixits, en la seva interpretació; un punt gens menor i que és essencial en el teatre documental, per fer arribar el missatge i per tant tota la transversalitat d’un feminisme lligat amb altres lluites, com ara l’homofòbia, el racisme i el debat del concepte de gènere. Aquí és el moment per descobrir autores amb els fragments d’Audre Lorde, Gloria Anzaldúa i Donna Haraway. En aquesta mirada llarga de Subirós, però, hi trobem a faltar els referents catalans: Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, per exemple. Si les dones no recuperem certes creadores oblidades i encara marginades, qui ho farà?

GRRRLS!!!
Directora: Carlota Subirós
25 d’octubre del 2019

Dones transversals

Carlota Subirós recull a ‘Grrrls!!!’, al Temporada Alta, manifestos de dones des del 1930 fins al 2010 amb els quals il·lustra la potència d’un discurs que creix

La dramaturga i directora Carlota Subirós se sent una dona molt feliç que, als 45 anys, “ja donava per descomptat” el feminisme. Va prendre consciència de la dimensió d’aquest moviment arran de l’encàrrec de tres anys d’una lectura al CCCB per completar un curs de Feminimes / activismes de l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Aquella lectura única ha crescut ampliant la mirada de les dones en l’època i la dimensió. Ara comprèn des del discurs de Clara Campoamor a les Corts de la Segona República, en què va aconseguir el dret de vot de les dones (un 1 d’octubre, precisament, se sorprèn Subirós), fins al text “ecofeminista” del pronunciament en la Conferència dels Pobles sobre el canvi climàtic, del 2010. Grrrls!!! es podrà veure demà a La Planeta i el 26 de novembre en una sessió única al CCCB que es vincula a l’exposició Feminismes, l’avantguarda feminista dels anys 70, que estarà oberta fins a l’1 de desembre.

El director del Temporada Alta, Salvador Sunyer, és refractari, d’entrada, a representacions de manifestos en què acaben assistint-hi “els convençuts” per la causa. Però admet que és necessari “saber d’on venim per saber on hem d’anar”. I està convençut que Carlota Subirós, que sempre està assajant fórmules noves, fugirà dels tòpics i sabrà donar una dimensió artística i de contingut reivindicatiu.

La dificultat de la directora (que ha treballat conjuntament amb Susana Arias i Cristina González Delgado en la documentació) en la construcció d’un collage de rèpliques ha estat renunciar a molts textos i deixar-ne només fragments de quinze discursos, prou significatius. Ha fugit de la voluntat enciclopèdia i s’ensenyarà (projectat al fons d’escena) qui i quan va pronunciar aquelles paraules –que poden sonar molt actuals i haver estat dites dècades enrere–, que responen totes a una necessitat: definir què és una dona i la necessitat de donar-li veu.

La veu del feminisme s’ha anat transversalitzant. Si al principi eren opinions molt intel·lectualitzades de dones de família benestant, de mica en mica s’ha anat diversificant. I Subirós posa d’exemple que de “la cambra pròpia” que reclamava Virginia Woolf per a les dones en el seu assaig (“més tard plantejaria quins mobles hi havia d’haver, a qui s’hi pot convidar...”, evoluciona aquella idea mare, celebra Subirós) es passa al lema que reclama “menys cambres pròpies i més patis comunitaris”, que també enllaça amb una altra línia de debat feminista per col·lectivitzar. “Angela Davies deia al CCCB el 2017 que Europa ja no és blanca, ara es pot concloure que el feminisme ja no és blanc”, remata Subirós. Dins de la quinzena de textos hi ha espai per a la intersexualitat: El Manifiesto para la insurrección transfeminista del 2009 que va elaborar la Red PutaBolloNegraTransFeminista aborda la qüestió de gènere i refusa el binarisme sexual. Subirós ha traduït també el manifest de la Guerrilla Girls (1985) que advertia la poca presència de les dones pintores als museus i la seva contínua aparició com a model nua (“ha d’estar despullada una dona per poder entrar al Metropolitan Museum), una reivindicació que comença a transformar el discurs museogràfic dels grans equipaments. Aquest mateix tema es va abordar la temporada passada en dues propostes com Unheimlich (Atrium, 2019) o Fem (la llista de Lourdes), a l’Àtic del Tantarantana, 2019.

‘Una lluita constant’

A Una lluita constant (Sala Beckett, 2018) Subirós va començar a experimentar documents que s’elaboraven sobre l’activisme. I el feminisme va ser un dels fils que hi va aparèixer puntualment. El teatre documental, admet, està molt vinculat a un corrent de teatre polític perquè intenta exposar idees pures a escena i contraposar-les amb una certa poètica escènica. D’aquella obra només es va poder fer un bolo. Pel que fa a Grrrls!!! aspira a multiplicar-ne les funcions.