Canals

La clau de la caixa

Segles XIX-XX. En els darrers cents anys, la societat i les institucions catalanes han posat damunt de la taula una pila de propostes per tal d'intentar aconseguir un model de finançament just per al nostre país

L'argumentari
dels ministres d'Hisenda en contra del pacte fiscal no
ha variat gaire
“Soy contrario a la idea del concierto de Cataluña, porqué sería un privilegio, y no acepto esos conciertos con las demás provincias, porqué se mataría la acción del Estado en materia tan importante como la tributaria” “El Partido Liberal, en suma, se opondrá a esos conciertos con todas sus fuerzas, si el gobierno intentara realizarlos”
La primera proposta de concert econòmic que es planteja
des de Catalunya
data del 1898
Práxedes Mateo Sagasta
Líder dels liberals
A partir d'aleshores, les propostes catalanes han
topat amb un mur infranquejable
19 d'octubre del 1899

“Yo jamás he prometido el concierto económico, no habiendo podido arrancarme las diferentes comisiones que me han visitado ni aun la esperanza más vaga de una autonomía fiscal, que creo funesta para España y para Cataluña”. La sentència anterior podria haver-la pronunciat l'actual ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, però va fer-la un antecessor seu, anomenat Raimundo Fernández Villaverde, el 12 de setembre del 1899. El ministre responia als rumors que, en els darrers dies, havien provocat alarma entre la premsa espanyola i els partits de l'oposició; i, per tal de fer esvair qualsevol dubte, poques setmanes després, ratificaria les seves declaracions, de manera solemne, al Congrés. Hem extret aquesta cita com a punt de partença per parlar d'un aspecte clau en les relacions entre Catalunya i Espanya i que, com es pot comprovar, no ha tingut excessives variacions en els darrers cent anys, com a mínim en l'argumentari particular dels ministres del ram: la sobirania fiscal. O, dit en altres paraules, la clau de la caixa.

La demanda d'un concert econòmic es remunta al 1897 i cal vincular-la a l'acord que havien aconseguit, feia pocs anys, les províncies basques i Navarra; i, en l'aspecte intern, a la insatisfacció pels abusos comesos pels arrendataris de tributs. A banda d'això, la necessitat de controlar el cobrament dels tributs esdevenia imprescindible per augmentar la capacitat d'intervenció en les necessitats del territori. De fet, la demanda ja havia aparegut, vagament, en alguns documents previs; però a partir del 1897 va començar una autèntica ofensiva en aquesta matèria. El novembre d'aquell any la Diputació de Barcelona va impulsar una enquesta entre els ajuntaments i les associacions de la província sobre la possibilitat d'acordar un conveni amb l'Estat per tal de recaptar i redistribuir els impostos. La resposta fou àmpliament favorable i, ben aviat, acabà derivant en una proposta per al conjunt del país i en una formulació que anava més enllà de la demanda estrictament fiscal.

La iniciativa de la Diputació anirà prenent forma i sumant complicitats. El 14 de novembre del 1898, cinc corporacions catalanes (el Foment del Treball, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona) van presentar una proposta que, de fet, no només incorporava el tema fiscal, sinó també la divisió d'Espanya en grans regions. Es tractava d'un document que tenia un ampli consens. Tal com expressaria el secretari de la junta del Foment, “es obra de transacción en la que han colaborado desde el catalanista más exaltado al catalán de ideas más moderadas, siendo aceptada incondicionalmente por todos”. Les competències que es dibuixaven en aquest document eren prou ambicioses: es demanava, per exemple, que aquestes regions poguessin establir concerts econòmics amb el govern central i la gestió de competències tan rellevants com ara les obres públiques, l'ensenyament professional i el dret civil. La iniciativa va rebre el suport de tres-cents divuit ajuntaments i d'un munt de corporacions.

La proposta provocarà reaccions gairebé immediates per part dels representants polítics espanyols, tan liberals com conservadors. Unes reaccions que s'intensificaran a partir del 4 de març del 1899, amb l'entrada del general Polavieja al govern espanyol. Polavieja s'havia compromès a acceptar algunes demandes catalanes, entre les quals hi havia el concert econòmic. Davant la intranquil·litat que havia generat aquest compromís, el ministre d'Hisenda va tancar la porta a qualsevol acord. La campanya pel concert econòmic va provocar una reacció irada arreu de la geografia espanyola. El gener del 1900, arran d'una trobada de cambres de comerç celebrada a Valladolid, el president del Foment del Treball, Albert Rusiñol, recomanava al representant de l'entitat que fes mans i mànigues per “desvanecer la atmósfera contraria a Cataluña que ha despertado injustamente nuestra campaña en pro del concierto económico, sin dejar por eso de afirmar nuestra tendencia regionalista”.

La petició del concert econòmic arribarà al Congrés de Diputats, malgrat les escasses expectatives que generaven les declaracions dels darrers mesos. El 9 de març del 1900, amb motiu del debat de la llei de pressupostos, el diputat Joan Sallarès, expresident del Foment del Treball, va presentar una esmena a favor del concert econòmic. La reacció de la major part de la Cambra no fou excessivament favorable. La resposta més rellevant fou la del ministre d'Hisenda, Fernández Villaverde, qui va aclarir que el sistema de finançament que es proposava era “semejante al de las provincias vascongadas y Navarra” i es va apressar a puntualitzar que aquest “fue reconocido por causas de carácter histórico”. El ministre va rebutjar la proposta argumentant que “hiere y menoscaba la soberanía económica del Estado” i, tot seguit, va afegir que “priva a los impuestos que se sometan a ese concierto de todo porvenir”; dos arguments poc consistents si tenim en compte que el sistema s'havia de renegociar cada cinc anys. Això sí, Fernández Villaverde va voler cloure la seva intervenció amb un gest de condescendència i va afirmar que, malgrat la negativa, no hi havia “nada que menoscabe el cariño profundo que siento hacia las provincias catalanas”. La proposta es va sotmetre a votació i fou rebutjada per 139 vots. Un fidel seguidor de l'activitat parlamentària sentenciava, dies després: “¡Pocas veces habrá tenido efecto en las Cortes una votación más desigual! Ni una razón de valía se escuchó en favor de la enmienda.” La demanda d'un concert econòmic havia rebut, doncs, un cop de porta sonor, contundent. I tornaria a fer-ho un any després, quan el tema es va posar novament damunt de la taula arran d'una esmena al missatge de contestació del discurs de la Corona.

El finançament autonòmic

Com es pot suposar, les trucades per tal d'aconseguir gestionar els recursos propis no s'acabaran amb aquest cop de porta. El debat sobre el finançament apareixerà, a partir d'aleshores, directament vinculat als projectes d'autonomia; i sempre amb un resultat decebedor. No només no s'aconseguirà capgirar el model centralista (en el qual és l'Estat qui recapta i distribueix els diners a les administracions perifèriques), sinó que ni tan sols es garantirà la mínima suficiència financera a les institucions d'autogovern. De fet, hom ja tindrà l'oportunitat de patir aquesta precarietat amb l'experiència de la Mancomunitat, quan els seus gestors es veuran obligats a recórrer a l'endeutament per tal de garantir els projectes modernitzadors i el manteniment dels serveis bàsics, talment com succeeix en l'actualitat.

Tant les bases presentades per la Mancomunitat el 1918 com l'Estatut de Núria del 1931 apostaran clarament per un model en el qual el govern autònom assumeix la gestió de bona part dels recursos. En el primer cas, el poder autònom es reservava els impostos directes, els que gravaven la riquesa personal i les transmissions de béns; i, al mateix temps, es coresponsabilitzava del dèficit i el deute estatals. En el projecte d'Estatut elaborat alguns mesos després, es mantenia el traspàs de les contribucions directes, però s'afinava en allò que fa referència a la compensació al govern central. Tot i que ni tan sols es va arribar a votar, el projecte assumit pel govern espanyol es quedava molt enrere i supeditava bona part dels ingressos a la cessió de tributs o les subvencions, amb la qual cosa ni tan sols es garantia la suficiència
financera.

El debat es tornarà a reproduir el 1931. L'Estatut de Núria definia un model amb sobirania fiscal per a la Generalitat, en el qual només es cedien els impostos indirectes per tal de contribuir als serveis generals de la República. Però en el text aprovat per les Corts es restringien substancialment els impostos cedits i aquests no podien superar, en cap cas, el cost dels serveis cedits. La precarietat encara era més preocupant si tenim en compte que en algunes competències clau, com ara l'ensenyament, es preveia una doble xarxa pública, amb la qual cosa era evident que l'Estat partia d'una clara posició d'avantatge. Per acabar-ho d'adobar, l'article sobre el finançament establia que “cada cinc anys es procedirà [...] a la revisió de les concessions fetes en aquest article”, una revisió que havia de ser aprovada pel Consell de Ministres. El canvi de sistema era una conseqüència més del pas d'un model federal dibuixat des de Catalunya a un altre d'autonòmic que partia de les concessions de l'Estat. En tot cas, el resultat que es va aconseguir el 1932, amb unes Corts teòricament favorables, posa clarament de manifest la impossibilitat de trencar la sobirania fiscal de l'Estat i aconseguir un règim de finançament singular, i encara menys, que s'acosti mínimament al concert econòmic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.